Santa Furònia

Des de la seva habitació, en una casa d’Alacant on vivia amb la seva mare, un noi de setze anys administrava una xarxa internacional de pirates informàtics. El grup, conegut com a KillSec, hauria participat en més d’un miler de ciberatacs arreu del món, inclòs un atac contra Infraestructures.cat. El modus operandi era l’habitual: els atacants entraven en sistemes informàtics, robaven dades i després exigien diners a les víctimes a canvi de no fer-les públiques.

El que podria ser una història d’una sèrie dels noranta, és la vida real. Un adolescent, una habitació, una xarxa internacional, ransomware, criptomonedes, la dark web i una operació policial coordinada entre diversos països, Europol i l’FBI.

Però el protagonista de la sèrie no és un grenyut que ronda la trentena, és un noi de setze anys. Em crida l’atenció, no només que sigui menor, sinó la capacitat de tenir eines al seu abast que li permetin fer això, i la motivació elèctrica d’una persona jove quan té temps i competències digitals. Això és, en bona part, el que són els furoners, el terme que designa als hackers, en català.

Si vols saber-ne més

 

   

Els ciberatacs augmenten un 36% a Espanya

Persones que tenen curiositat per saber com funcionen les coses per darrere, que no es conformen amb veure només la superfície i que tenen els coneixements (i hores lliures) per obrir-les, estudiar-les, modificar-les i tornar-les a construir.

Hi ha dos tipus de furoners: els qui utilitzen aquests coneixements per robar, extorquir o obtenir un benefici propi. I els qui els utilitzen per arreglar coses, compartir coneixement i construir eines que serveixin a tothom. Els primers són els que acostumen a sortir a les notícies. Però els segons, no només existeixen sinó que són absolutament necessaris.

La paraula hacker s’ha associat massa sovint al delicte informàtic. És comprensible: quan un grup entra en els sistemes d’una empresa i roba centenars de terabytes de dades, en parlem com d’un atac d’un hacker. Però la cultura hacker és molt més antiga i molt més àmplia que això.

Si una cosa funciona d’una determinada manera, podem intentar entendre per què. I si no ens agrada com funciona, podem intentar canviar-la. Una actitud infantil, però que ha fet possible gran part de les infraestructures tecnològiques que fem anar en el nostre dia a dia. I darrere d’aquesta actitud també és la que hi ha darrere de bona part del moviment del programari lliure i els tecnovoluntaris de projectes que coneixem prou bé.

"A Catalunya hi ha, i també hi ha hagut, una cultura tecnològica que mereix ser explicada"

Persones que dediquen hores a escriure codi que després altres persones podran utilitzar. Persones que tradueixen aplicacions al català. Persones que corregeixen articles de la Viquipèdia. Persones que enregistren la seva veu perquè una màquina pugui aprendre a reconèixer el català. Persones que detecten vulnerabilitats i les comuniquen perquè es puguin arreglar.

Mantenen infraestructures increïbles, de manera anònima, gràcies als seus coneixements i al seu temps lliure. De vegades ni tan sols saben qui acabarà utilitzant allò que han construït, però saben que serà útil i ho podrà fer servir algú que ho necessita. Ho fan perquè creuen que el coneixement compartit té valor.

A Catalunya hi ha, i també hi ha hagut, una cultura tecnològica que mereix ser explicada. No només pels noms més coneguts de la història de la informàtica o de l'activisme digital, sinó també per milers de persones que han anat construint de puntetes una infraestructura digital pròpia. Softcatalà, la Viquipèdia... milers de persones aportant coneixement perquè les tecnologies ens vagin de cara. Gent que ha decidit que la tecnologia també pot ser un bé comú.

Si deixem que tota la tecnologia la construeixin exclusivament les grans empreses, la nostra llengua i cultura dependrà de les decisions comercials d'uns altres. La comunitat de tecnomotivats catalans ens ha salvat de realitats alternatives molt fosques.

"La comunitat de tecnomotivats catalans ens ha salvat de realitats alternatives molt fosques"

I tornant a la notícia que us portava, el noi de setze anys em genera pànic i admiració. Pànic perquè és un delicte i s’ha de castigar, però admiració perquè no sé vosaltres, però jo amb setze anys feia poc que havia deixat de portar un lliri a la mà. En el meu cas vaig fer de furonera formant-me en fòrums d’Internet, amb grups d’amics que en sabien molt.

Ara la formació és a tot arreu. Fins i tot a Claude i Google Gemini. Necessitem una nova generació de persones capaces d'entendre què passa darrere d'una aplicació, d'un servidor, d'un algorisme o d'un model d'intel·ligència artificial. Necessitem persones que sàpiguen detectar vulnerabilitats abans que les trobi algú amb males intencions, que ens auditin el programari que utilitzem, i que ens ofereixin alternatives segures i fantàstiques. La gent que no dona res per suposat i ho qüestiona tot, sempre al meu equip.

El present està ple de caixes negres. No sabem exactament com funciona el sistema que decideix què veiem a internet, què ens ofereix TikTok, els Termes i Condicions són opacs i difícils, o com s’han entrenat els models de llenguatge. I davant d'aquesta realitat, hi ha dues opcions: podem acceptar que la tecnologia és massa complicada per entendre-la i deixar que uns altres decideixin per nosaltres, o podem mantenir viva aquella vella actitud furona d’obrir la caixa, mirar què hi ha a dins i preguntar si ho podem fer millor.

No tots els furoners són éssers de llum. Evidentment. El noi de setze anys d'Alacant ens ho demostra. Però quines ganes d’agafar el 2% positiu d’aquest fet i enfocar l’energia i el temps en ajudar-nos entre nosaltres.

Al costat dels furoners que roben dades hi ha els que les protegeixen. I en un futur en què pràcticament tot depèn de la tecnologia, necessitem actituds furoneres de totes les edats. Competències digitals al màxim, orelles obertes, i ganes de descobrir com funcionen les coses per darrere.