Del FOMO al FOBO i el cas d’Oques Grasses

El mercat dels concerts s’ha tornat boig. Anuncien un concert i sembla que s’acabi el món. Tothom té ganes de comprar entrades, encara que rondin els 500 euros, perquè tothom vol formar part dels moments històrics que estem vivint... però cada cap de setmana hi ha tres o quatre moments històrics musicals. Potser ja no són tan històrics, no? El cas d’Oques Grasses ens ho il·lustra molt bé.

Quan la banda va anunciar el que havia de ser el seu concert de comiat a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona, les 55.000 entrades es van exhaurir en només 21 minuts. El preu oficial estava entre els 35 i els 60 euros, però la velocitat de la venda va alimentar el mercat secundari de venda d’entrades. En pocs dies, algunes entrades tornaven a estar a la venda en altres canals per més del doble del preu original, i algunes arribaven als 200 o 300 euros. Els estudis van concloure que vuit de cada deu entrades analitzades en la revenda es venien pel doble del seu preu inicial.

Si vols saber-ne més

 

   

D'un bar de copes català al Mundial de futbol: què són els preus dinàmics i quin és el seu límit?

Ara bé, la història no acaba aquí. Oques Grasses va acabar ampliant el comiat fins a quatre concerts únics i unes 220.000 entrades, i al setembre, l’organització encara va posar a la venda noves localitats que havien quedat disponibles després de concretar la configuració de l’escenari.

Haig de dir que, mentre ja estaven els concerts en marxa, el mercat secundari presentava una fotografia molt diferent on hi havia anuncis d’entrades a preus molt diversos i també algunes que es venien per sota del que va pagar inicialment el comprador. En una plataforma de revenda, per exemple, es podrien trobar localitats per menys de 40 euros, mentre que altres anuncis superaven els 100 euros. Ja us ho dic, un concert històric que potser no era tan històric. 

No em malinterpreteu: omplir quatre estadis cantant en català és una fita increïble. Vendre totes les entrades en 21 minuts és brutal. Oques Grasses és un gran grup de música, t’agradi la música que t’agradi… però falta veure quin percentatge d’aquestes entrades eren per a fans del grup, i quin per al mercat del FOMO en crida i cerca de negoci.

"Oques Grasses és un gran grup de música, t’agradi la música que t’agradi… però falta veure quin percentatge d’aquestes entrades eren per a fans del grup, i quin per al mercat del FOMO en crida i cerca de negoci"

El FOMO és l’acrònim de Fear of Missing Out, la por de perdre’s alguna cosa que altres persones estan vivint. El concepte descriu la inquietud que genera la possibilitat d’estar absent d’una experiència considerada valuosa mentre altres hi participen. I en el cas dels esdeveniments en directe, amb un polsim de xarxes socials per sobre, encaixa molt bé. La part dels mitjans en té part de culpa, absolutament.

Un estudi recent sobre el FOMO en la compra d’entrades per a concerts assenyala que factors com la reputació de l’artista, l’exposició mediàtica i, especialment, el temps limitat per comprar poden incrementar aquesta sensació i empènyer els consumidors a prendre decisions ràpidament. És a dir, comprem experiències perquè no volem descobrir que hauríem volgut anar-hi quan ja és massa tard.

Abans dèiem: m’agrada un artista. Vull anar al seu concert. Em compro l’entrada.

El 2026 diem: compro una entrada ara, encara que estigui passada de preu perquè, si no ho faig i s’exhaureixen, em sabrà greu. I quan visiti Instagram i vegi que tothom hi va, encara serà pitjor. 

És un risc de percepció social, i el FOMO no funciona sol. Té un aliat brutalment potent: l’efecte escassetat. Quan percebem que un producte és limitat, tendim a atribuir-li més valor. En el cas de les entrades, el límit el marca la física: tantes cadires, tantes localitats, però els venedors juguen amb això per com presenten la informació. 

• “Queden poques entrades.”
• “Últimes localitats.”
• “Sold out.”
• “Última oportunitat.”

Aquestes expressions modifiquen el context psicològic en què prenem la decisió. I per sobre tenim el test de les xarxes socials on, si veiem que tothom parla d’un concert, que els nostres amics hi aniran, i que les entrades desapareixen en minuts, la demanda dels altres es converteix en una informació sobre el valor de l’experiència. HI HAIG DE SER.

No és “vull anar-hi”, sinó “com pot ser que tothom hi vulgui anar i jo no hi sigui?”

En el cas d'Oques Grasses pot haver passat que una persona hagi comprat quatre entrades perquè no volia quedar-se sense i després no ha trobat cangur, els seus amics tenien exàmens, i no hi ha pogut anar. És possible, perquè la vida és incerta a tres mesos vista. Però és clar que entre els 21 minuts fins al sold out a les noves dates i l’alliberament de noves localitats, la percepció d’escassetat ha quedat una mica tocada, i per això aquest mercat secundari ha trontollat una mica.

"Una de les grans transformacions del consum contemporani ja no és que comprem per obtenir alguna cosa; sinó que també comprem per evitar la sensació d’haver-nos perdut alguna cosa"

Avui és un concert, però pot ser un festival, un viatge, o un taller de macramé. Són experiències que no es poden guardar en una butxaqueta per consumir-les més endavant. Tenen una data i és ara o mai, i acabem valorant més la possibilitat de no perdre’ns una experiència que no pas l’experiència en si.

El mercat secundari, les revendes, els preus especulatius... el FOMO ens ha creat un mercat sobre el mercat. Ens ha alterat la corba econòmica de moltes indústries, perquè això no només passa amb els concerts. Hi juga Hermès amb les seves bosses de mà, els restaurants amb llistes d’espera, els artistes amb les seves obres de reproducció digital...

Una de les grans transformacions del consum contemporani ja no és que comprem per obtenir alguna cosa; sinó que també comprem per evitar la sensació d’haver-nos perdut alguna cosa. I després arriba la sensació de descobrir que potser t’has precipitat i aquella superoferta no era tan súper.

Sabeu quin truc faig servir per evitar el FOMO? He deixat de compartir certes coses, i ja no tinc la sensació que haig d’explicar que hi era. Ningú sap res, i m'és igual. Em rellisca absolutament. Potser és que m’he fet gran.