Ja que, segons el sector turístic, estem en temporada alta, no estarà malament fer una repassada a les xifres. Al cap i a la fi, és el que compta a l’hora de fer objectives algunes afirmacions econòmiques que, sovint, pateixen la subjectivitat dels informadors. Per veure i comparar, he agafat cinc països de la Unió Europea (UE): Alemanya, Espanya, França, Grècia i Itàlia. Crec que combinen prou bé les diferents sensibilitats que es mouen al voltant del fenomen turístic.
Comencem per analitzar els volums que es maneguen. Quants turistes internacionals visiten cadascun d’aquests estats membres de la UE?
O sigui que el país més visitat, no només de la UE sinó de tot el món, va ser França, que continua liderant el rànquing. La segona destinació mundial és Espanya. Itàlia ocupa el lloc cinquè a escala mundial. Alemanya el lloc novè. En resum, de les deu destinacions més importants del món, quatre són de la UE. Cinc són europees, si considerem el Regne Unit. La conclusió és que Europa tindrà, ja el té, un problema amb el turisme de masses.
Ara bé, com es gestiona tot això? Observem el nombre de gent que es necessita a cada país i quin percentatge es dediquen totalment o parcialment a donar serveis a aquests visitants.
Sembla, doncs que la productivitat, un cop més, juga a favor de França que, rebent més turistes que ningú, hi dedica menys gent que Espanya i que, fins i tot, Alemanya. La que ocupa més gent al sector turístic en comparació a la seva economia és Grècia: un de cada quatre treballadors!
La que ocupa més gent al sector turístic en comparació a la seva economia és Grècia: un de cada quatre treballadors
Però mirem la productivitat tal com ho fan els economistes: quin és el valor afegit que tot això genera?
És a dir, la contribució del sector turístic a cadascun dels països varia. Però hi ha un aspecte remarcable, al meu entendre. Si comparen el % de treballadors del sector turístic de cada país amb el % amb que contribueixen a la generació de riquesa (valor afegit) detectaran que (excepte a França, pel factor productivitat) gairebé tots els països requereixen el doble de gent. Es pot concloure, doncs, que la productivitat del sector turístic és baixa en general, de forma universal. Sembla lògic, tota vegada que estem davant de serveis personals que requereixen molta mà d’obra.
I aquí és on s’obre el dilema: cal promocionar un sector de tan baixa productivitat? La resposta, probablement, la trobarem en l’entrada neta de divises. Però això requereix una anàlisi diferent i feta per especialistes en la matèria.