L'impost que paga el Pirineu (i com abolir-lo)

Hi ha un impost que ningú ha votat, que no surt a cap declaració i que cap administració recapta. Però al Pirineu el paga tothom. És l'impost de la distància. El paga l'empresa que assumeix uns costos logístics més alts que la competència, el professional que passa hores a la carretera i el jove que marxa perquè l'oportunitat que busca és lluny de casa. Aquest article vol explicar per què aquest impost frena l'economia pirinenca i quines tres decisions permetrien abolir-lo. La qüestió ha estat el fil conductor de les Jornades per a l'excel·lència, que acaben de celebrar a Esterri d'Àneu la tretzena edició, dedicada a la mobilitat i la connectivitat. I la conclusió que se n'endú qui hi assisteix és optimista. El Pirineu té molt més potencial del que sembla.

Comencem pel punt de partida. L'Aran genera un PIB per habitant de més de 40.000 euros, per sobre de la mitjana catalana. El turisme ha creat una base econòmica sòlida i una marca reconeguda. I el territori té paisatge, bosc, aigua, energia i qualitat de vida, uns actius cada vegada més escassos i més valorats. La resta de l'Alt Pirineu parteix d'una posició més modesta, amb un PIB per habitant d'uns 27.500 euros, un 26% inferior a la mitjana catalana. El PIB territorial mesura l'activitat i no la renda de les famílies, però la xifra indica que hi ha molt marge per créixer.

"Les infraestructures no són una concessió, sinó una inversió amb retorn"

Per què no es creix més? La resposta té tres components. Primer, una economia massa concentrada en els serveis, que superen el 78% del valor afegit, mentre que la indústria no arriba al 10%, aproximadament la meitat que a Catalunya. Això la fa molt vulnerable a l'estacionalitat. Segon, l'impost de la distància, que encareix tot el que es produeix i allunya el talent. I tercer, la falta d'espai per créixer. Els setze polígons del territori sumen poc més de 95 hectàrees, el 0,3% del total català, i més del 80% de la superfície ja és ocupada.

La bona notícia és que la solució no passa per renunciar a res. El turisme ha de continuar sent un actiu central. Es tracta de diversificar sense substituir, sumant-hi l'agroalimentació de qualitat, la bioeconomia forestal, les energies renovables, la petita indústria i els serveis professionals que es poden prestar a distància. Totes aquestes activitats tenen una cosa en comú. Necessiten estar ben connectades. Josep Mateu, president del RACC, ho va expressar amb precisió quan va dir que la mobilitat "va més enllà dels desplaçaments, perquè és accés a serveis i oportunitats".

La primera decisió és invertir en connectivitat física amb criteris econòmics. Les infraestructures no són una concessió, sinó una inversió amb retorn. El túnel de la Bonaigua n'és un bon exemple. Escurçaria de manera notable el trajecte entre el Pallars i l'Aran, evitaria els talls d'un port de muntanya i ampliaria el mercat laboral i comercial de totes dues comarques. Un bon estudi de viabilitat hauria de quantificar aquests beneficis i també el cost de no fer res, que sovint és el més alt.

Si vols saber-ne més

 

   

Qui treballarà on ningú es pot permetre viure?

La segona decisió és disposar de sòl productiu pensat per potenciar la indústria i altres activitats econòmiques a la muntanya. No calen grans polígons, sinó espais petits, ben connectats i realment disponibles, perquè el sòl planificat no sempre és sòl disponible. Una empresa que no troba on créixer no es queda esperant. Se'n va.

La tercera decisió és garantir una connectivitat digital de primer nivell. Amb una bona connexió, una enginyera, una consultora o una empresa tecnològica poden treballar des d'una vall pirinenca per a clients de tot el món. La fibra és la infraestructura que més escurça les distàncies i la que menys costa.

Jesús Montoliu, president de les jornades, recorda sovint que darrere de les polítiques de mobilitat hi ha persones, famílies i empreses. Té raó, i per això aquestes tres decisions no són només política d'infraestructures. Són política econòmica i social de primer ordre. Si s'encerten, l'impost de la distància anirà baixant i el Pirineu podrà deixar de ser un territori de temporada per convertir-se en un Pirineu de dotze mesos.