especialitzada en videojocs, tecnologia i tendències digitals

Crònica sentimental d’una generació pixelada

04 d'Agost de 2025
Gina Tost | VIA Empresa

“Apaga la maquineta, que se’t fondrà el cervell. 

 

Ni consola, ni consolo. 

Això de la segamega no et portarà a res”.

 

Aquestes eren les frases que em cridava la meva mare cada cop que em veia escarxofada al sofà de casa l’àvia, amb la Game Gear a les mans. Recordo el colosal transformador bullint enganxat a l’endoll, i l’esperança de passar-me aquella maleïda pantalla del Sonic, del Columns, de l’Olympic Gold, de l’Space Harrier, o del Shinobi. L’estiu a casa meva era calor, mosquits, bicicletes BH, una botiga de llaminadures que es deia “la paradeta”, i una consola compartida amb 13 cosins com a salvavides emocional.

Al meu barri, hi havia un centre cívic que funcionava com a ludoteca i que tenia consoles i videojocs. Nens de tot el barri anàvem a cremar-nos les pestanyes allà, ja que no teníem les possibilitats econòmiques de poder-ho fer a casa o amb amics. Un lloc segur on ens donaven tanda per viure aventures. 

Per a molts, els videojocs no han sigut evasió: han sigut l’únic espai on podíem ser protagonistes d’alguna cosa més enllà de parar taula i fer deures. Eren un simulador de llibertat dins d’un estiu que, en realitat, venia imposat per la conciliació i el pressupost familiar ajustat. Les hores mortes es convertien en vides extra, i en aquell sorollet de bip bip bip hi cabia més narrativa que en tots els sobretaules familiars de l’agost junts.

Ara, dècades després, les coses han canviat... o no tant. L’estiu continua sent el moment en què molts adults recuperen aquella sensació de joc lliure, i de temps per dedicar-lo a allò que ens torni a evadir de la realitat capritxosa. Les consoles han millorat en potència i bateria, les pantalles brillen més que mai, però l’emoció és la mateixa: perdre’s una estona per retrobar-se amb un mateix.

"Els estudis catalans cada cop més encerten aquest to emocional i evocador que demanden els jugadors més madurs que fa temps que premen botonets"

Ara potser ja no tenim una GameBoy, sinó que potser juguem al mòbil, i ara els videojocs no els fan els japonesos, sinó que molts venen de casa nostra. 

Els estudis catalans, per cert, cada cop més encerten aquest to emocional i evocador que demanden els jugadors més madurs que fa temps que premen botonets. Fem videojocs per a una generació que ha crescut entre pantalles, però que encara busca el mateix de sempre: un racó per descansar sense sentir-se culpable, una aventura per escapar sense marxar d’on som, i una història petita que ens recordi qui érem abans de créixer tant… i qui hauríem de ser si no haguéssim perdut la criatura que teníem dins.

La meva mare tenia raó: potser se’ns ha fos una mica el cervell. Però entre això i fondre’ns al sol per culpa del canvi climàtic i el forat de la capa d’ozó, vam triar la fantasia correcta.