El rol del mòbil a les aules: ni prohibit ni imprescindible

Vivim en un moment de canvi i tensió educativa pel fet de treurela tecnologia de l’escola. Ens preocupa que l’alumnat es distregui, que s’aïlli, que es perdi en l’univers digital. I no ens falta raó: la tecnologia no és neutra ni innòcua. Però tampoc ho és la ignorància. I entre la por i l’eufòria tecnològica, el que no podem fer és renunciar al paper educador de l’escola. 

Perquè la tecnologia no s’aprèn per ciència infusa. I perquè moltes famílies no tenen els coneixements ni els recursos per acompanyar els seus fills en aquest repte. En aquest context, l’escola ha de ser clau per acompanyar, formar, i mediar un ús responsable i crític.

Digitalitzar l’escola

L’escola no pot ser la solució única a tots els mals socials, però sí ha de ser una brúixola compartida. Quan parlem de tecnologia i educació, no es tracta de convertir les aules en laboratoris, sinó d’oferir un espai segur, crític i equitatiu per entendre el món digital, i debatre sobre els mòbils a l’aula és legítim.

Si vols saber-ne més

 

   

Gina Tost-La tecnologia és política

Personalment parteixo de dos principis a debatre:

1. L’educació s’ha de digitalitzar
   No per moda ni per gust, sinó per eficàcia i eficiència. Les tecnologies digitals amplifiquen la nostra capacitat d’informar-nos, comunicar-nos i aprendre. Com la revolució industrial va potenciar l’esforç físic, la revolució digital potencia l’esforç mental.
   Fem servir tecnologia per treballar i per divertir-nos. Per què no per aprendre? Segons el posicionament del grup “Educar en digital”, cal entendre la digitalització com una eina pedagògica, no com un fi en si mateix. És a dir: no volem persones expertes en fer “clic”, sinó capaces d’entendre, crear i decidir en un entorn tecnològic que els afectarà tota la vida.
   Renunciar a les TIC a l’aula és com renunciar als antibiòtics o a la campana extractora quan cuinem. Ara bé, això no vol dir implementar la tecnologia de qualsevol manera. Cal fer-ho amb criteri, planificació i equitat, sense abandonar allò que encara funciona: el paper, la pissarra, i l’oralitat d’una persona (no un avatar o un bessó digital!).
   Digitalitzar no és repartir aparells: és transformar processos, repensar governança, redistribuir poder dins l’aula i fer més forta la institució educativa.
2. La societat ja és digital
   Això no és opinable, és un fet. I si l’educació serveix per preparar-nos per la vida, no pot ignorar la vida real. Els gremis medievals formaven per immersió. Avui, digitalitzar l’escola és fer el mateix: aprendre des de dins.
   No fer-ho no és només una decisió pedagògica. És una renúncia política. Allò realment revolucionari no és digitalitzar l’escola, sinó negar-li aquest paper.

"Allò realment revolucionari no és digitalitzar l’escola, sinó negar-li aquest paper"

Riscos i males pràctiques: quan digitalitzar vol dir... molestar

Digitalitzar no vol dir agafar un llibre de text i convertir-lo en un PDF penjat a una plataforma feixuga i impersonal. Això no acompanya, no educa. Només molesta.

El mòbil no és només un aparell barat, versàtil, ubic i multipropòsit. És, sobretot, la clau de volta de la competència digital, informacional i mediàtica. El que fem amb ell (o no fem) marca la nostra relació amb el coneixement, el temps, la privacitat i el món.

Per això, més que una eina d’ús, el mòbil és un objecte d’aprenentatge en si mateix. No entendre’l ni dominar-lo és quedar-se fora del món. Però no és un xec en blanc. Perquè l’ús del mòbil a l’aula ha de tenir en compte la capacitat de la societat per acompanyar, i la capacitat de l’escola per integrar-lo pedagògicament.

Però deixem-nos de canvis decoratius, ja que projectar vídeos en un iPad no vol dir treballar una competència digital, és només un ús puntual d’una pantalla.

"Projectar vídeos en un iPad no vol dir treballar una competència digital, és només un ús puntual d’una pantalla"

No podem assumir que tothom surt del mateix punt, ja que hi ha famílies que poden acompanyar i altes que no. Deixar-ho tot en mans de la família és una forma de rendició silenciosa.

La bona digitalització no simplifica, transforma. Requereix temps, formació, criteri i voluntat política. Si no, és com fer servir una eina caríssima per repetir exactament el mateix que fèiem abans... però amb menys gràcia.

"La bona digitalització no simplifica, transforma. Requereix temps, formació, criteri i voluntat política"

El mòbil, a les mans d'un nen

“I si el problema no fos el mòbil a l’aula, sinó el mòbil a les mans d’un nen?” Ho llegia al fil que va penjar Ismael Peña-López a Twitter i en Xavier Casanovas Combalia. El mòbil són ferros, i les aplicacions són la brúixola de la tecnologia digital actual, que està dissenyada per:

• Dificultar l’autocontrol, amb notificacions, estímuls constants i bucles de recompensa;
   
• Afectar l’autoestima, amb dinàmiques socials comparatives i presència constant;
   
• Aïllar-nos epistèmicament, reforçant bombolles d’informació, biaixos i desconnexió amb la realitat plural.
   

Tot això no depèn de com fem servir l’eina, sinó del disseny intrínsec de la tecnologia. Per tant, la qüestió ja no és pedagògica, sinó si traiem els mòbils de les escoles és de protecció del menor i l’escola ha de participar en la funció protectora.

Si vols saber-ne més

 

   

Elena Busquets-No sabem llegir, ni ho volem

Fins que no hi hagi un canvi de model de consum del món digital amb canvis de regulacions i models de disseny, hem d’oferir un entorn segur.

Quan arribi la llei de protecció del menor (i dels adults!) en l’entorn digital, aleshores podrem parlar de portar la tecnologia amb condicions. Fins aleshores hem de ser prudents. I sí: l’entorn de més impacte és el famíliar, per tant ha de ser una feinada compartida.

Deures compartits: escola, famílies i administració

No podem esperar miracles del professorat si no els oferim formació, recursos i confiança. I tampoc podem exigir a les famílies que actuïn com a tècnics informàtics, pedagogs i policies digitals alhora. Cal una corresponsabilitat real, amb codis compartits i espais de formació per a tothom. I sí, això implica inversió, però sobretot una mirada adulta i seriosa sobre el món que estem construint.

"No podem esperar miracles del professorat si no els oferim formació, recursos i confiança"

L’autoescola digital que encara no tenim

Imaginem que, en lloc de parlar de mòbils, parléssim de cotxes. Ningú amb dos dits de seny posaria una persona al volant d’un vehicle sense passar per l’autoescola. No n’hi ha prou amb tenir un cotxe per saber conduir. Cal formació, acompanyament i una carretera segura. I quan fas 16 o 18 anys no apareix el criteri tecnològic si abans no t’hi han acompanyat amb certeses i confiança.

Amb la tecnologia passa exactament el mateix.

Els mòbils i les pantalles poden ser eines increïbles, però també poden causar accidents si ningú ens ensenya a usar-les amb criteri. L’escola no ha de ser l’única autoescola, però tampoc regalar carnets. Prohibir el mòbil no educa. “El campi qui pugui” tampoc. El que educa és saber quan cal accelerar, quan frenar i com circular respecte als semàfors digitals d’un món que no s’atura.