El 2026 tampoc no serà el futur. Recordem que anem 26 anys tard pel que fa al tema. “Ens van prometre colònies a Mart i tot el que ens han donat és Facebook”, es lamentava fa uns anys Buzz Aldrin, el segon home a caminar damunt la Lluna. Parlava amb coneixement de causa.
Segons 2001: Una Odissea de l’Espai, el 2000 ja tindríem supercomputadors tan intel·ligents com nosaltres, això que avui n’anomenem intel·ligència artificial general; i segons La Guerra de les Galàxies, vehicles autònoms, robots humanoides i espases làser. Com estem de prop del futur aquest 2026? Anem a pams.
Després de l’eufòria interessada dels darrers anys provocada per la IA generativa, sembla que el 2026 la IA seguirà dues vies. Cal recordar que hi ha moltes més branques de la IA que no pas la generativa, i en conseqüència, moltes més aplicacions. D’una banda, hi ha la via especulativa, però és la dels inversors que no entenen ni les competències reals de la IA ni els seus límits. Per aquesta banda, continuarem veient com s’infla encara més la bombolla de la IA, si no és que no peta definitivament aquest 2026.
Per l’altra, tot sembla que hi haurà una adopció real de la IA per part de les empreses en tasques no crítiques. L’informe del MIT de l’adopció empresarial de la IA Gen el 2024 era realment desencoratjador: només un 5% dels prototips d’IA arribaven a producció (mostra del mercat nord-americà, el més madur).
"Només un 5% dels prototips d’IA arribaven a producció (mostra del mercat nord-americà, el més madur)"
Pel que fa a la IA del HAL de 2001, la intel·ligència artificial general, la continuem deixant per la ciència-ficció i pels venedors de fum de Silicon Valley que en continuaran degradant la definició per justificar que qualsevol xatbot verborreic ja hi han arribat.
Per tant, toca adopció pragmàtica, que en tenir impacte en el mercat laboral anirà acompanyada de debats socials: l’impacte de la IA en l’ocupació es farà més evident i entrarà en l’agenda política més enllà de l’impacte en la geopolítica actual. Atenció també al paper d’una Europa atacada per terra, mar i dades per Rússia i els EUA. A la Llei de la IA, que entrarà plenament en vigor l’agost de 2026, li tocarà fer alguna cosa més que regular els usos d’alt risc i garantir que la IA es desenvolupi de manera segura i ètica.
En el camp dels vehicles autònoms, el 2026 portarà progressos, però no hi haurà automòbil sense conductor fora d’entorns molt controlats. Majoritàriament, continuarem morint a la carretera per mèrits propis. Reguladors arreu del món ja han rebaixat expectatives: el Regne Unit, per exemple, ha endarrerit l’objectiu d’aprovar la conducció totalment autònoma fins a 2027, i Europa manté una actitud prudent. Els EUA i la Xina, on ja circulen robotaxis en algunes ciutats, preveuen aquest 2026 afegir noves ciutats a la llista. A Europa, Stellantis i Bolt provaran furgonetes autònomes de nivell quatre durant l’any.
Cal recordar que els nivells de conducció són sis, segons l’escala definida per la SAE, i que massa sovint es barregen de manera interessada en el discurs comercial (els venedors de cotxes en saben molt de vendre). El nivell zero és la conducció completament manual; el nivell u incorpora assistències puntuals com el control de creuer adaptatiu; el nivell dos -el més habitual avui- combina diverses ajudes (direcció i acceleració), però exigeix atenció constant del conductor; el nivell tres permet al vehicle assumir la conducció en situacions concretes, però obliga el conductor a reprendre el control si el sistema ho demana; el nivell quatre ja és autonomia gairebé total, però limitada a entorns molt controlats (zones geogràfiques, bon temps, velocitats reduïdes); i el nivell cinc seria l’autonomia completa, en qualsevol context, sense volant ni pedals. Som lluny d’aquesta.
"Majoritàriament, continuarem morint a la carretera per mèrits propis. El Regne Unit, per exemple, ha endarrerit l’objectiu d’aprovar la conducció totalment autònoma fins a 2027, i Europa manté una actitud prudent"
A Europa, encara ens movem majoritàriament entre els nivells dos i tres, mentre que el relat de futur sovint parla com si el nivell cinc fos imminent. No ho és. I no ho és tant per una qüestió tecnològica -que avança- com per una combinació de responsabilitat legal, seguretat, regulació i acceptació social. El 2026 continuarà sent, doncs, un any de promeses moderades i de proves pilot, més que no pas de revolució al carrer, com el mentider compulsiu d’Elon Musk ha promès des de 2015, quan va afirmar que “la conducció autònoma és un problema resolt”.
El sector dels robots humanoides podria passar del prototip a la realitat industrial en 2026. No els d’Elon Musk, que anunciats com una fita imminent, el projecte ha anat desplaçant terminis -del 2024 al 2025 i més enllà- mentre es rebaixen expectatives i s’admet implícitament que el salt de la demo a la producció real és molt més complex del que suggereixen les presentacions amb actors vestits de licra. La companyia Boston Dynamics —amb un millor currículum de vídeos a YouTube i de compliment de terminis— ha anunciat la producció en massa del seu robot bípede Atlas, amb plans de desplegar-ne desenes de milers a plantes del grup Hyundai els mesos vinents.
Tinguem clar que els robots humanoides tal com estan avui encara són prototips que necessiten supervisió humana i, per tant, les primeres aplicacions han de ser necessàriament en entorns controlats (fàbriques, magatzems) amb tasques repetitives. El 2026 veurem les primeres integracions, tot i que costarà distingir entre la realitat, la ficció i el màrqueting, valgui la redundància. Veurem també quin paper hi juga el factor humà i les friccions socials.
És paradoxal veure com aquesta voluntat d’anar cap al futur -fletxa endavant del temps- impulsa una regressió a temps pretèrits -fletxa endarrere en el temps-, que fins ara semblava de dècades, però que veient el panorama és de segles. La tecnologia mai no ha estat només la manera de solucionar els problemes de les persones, sinó que també ha estat un instrument de poder. Des del ferro, quan uns quants només tenien bronze, fins al capitalisme de vigilància en època de dades massives, computació al núvol i IA. Però podria no ser tan paradoxal: és compatible que una regressió ens porti al futur i que les tecnologies del futur ens portin al passat? Sí. Més que res perquè ja ha passat.
"L’actual cursa tecno-militarista, emmarcada en una situació geopolítica regressiva, podria impulsar tecnologies de futur, i podria ser molt ràpid si la velocitat de regressió n’és un indicador"
La cursa per la bomba atòmica va impulsar el desenvolupament dels ordinadors (Oppenheimer necessitava els ordinadors que va dissenyar Von Neumann, l’arquitectura del qual és la dels ordinadors actuals) i la Guerra Freda va fer que Buzz Aldrin caminés damunt la Lluna (tot surt de l’Sputnik soviètic passant per sobre els EUA el 1957). De manera anàloga l’actual cursa tecno-militarista, emmarcada en una situació geopolítica regressiva, podria impulsar aquestes i altres tecnologies de futur. I podria ser molt ràpid si la velocitat de regressió n’és un indicador.
L’imperialisme desacomplexat nord-americà, xinès, israelià i rus, tant militar com digital, no només ens porta al món d’ahir, el d’abans de la Lliga de les Nacions de 1919, sinó que ens porta a 1648, abans de la Pau de Westfàlia, on les nacions-estat es reconeixien la sobirania i el dret a no-agressió. No ve de la violació de la sobirania territorial de Palestina, Ucraïna i Veneçuela, que també; ve de l’imperialisme digital al qual estem tots sotmesos des que tenim Internet. Per cert, un invent del Departament de Defensa dels EUA, avui Departament de Guerra.