2026: ié sò materàn

01 de Gener de 2026

Potser no heu sentit parlar mai de Matera, però estic segur que l’heu vista. I més d’un cop. Matera és una petita ciutat d’uns 60.000 habitants del sud d’Itàlia, situada a la regió de la Basilicata, tocant a la Pulla (el taló de la bota d'Itàlia). Matera és una ciutat singular en el sentit literal del terme per moltes raons. És des del 1993 patrimoni de la humanitat per la UNESCO per la seva trama urbana vertical coneguda com I Sassi di Matera que es remunta al paleolític.

Situada en una muntanya de roca calcària, les parets de la gorja del riu Bradano estan plenes de coves i construccions que s’amunteguen l’una sobre l’altra i formen un impossible laberint urbà tridimensional. No m’equivoco si us dic que Matera és la ciutat del món que té més escales. Tampoc m’equivoco si us dic que és la ciutat europea més antiga habitada ininterrompudament. Els habitants estables més antics documentats a Matera corresponen al neolític antic, amb una cronologia situada aproximadament entre el 6000 i el 5500 aC. Això la situa al capdamunt de la llista junt amb Jericó, Damasc i Biblos.

Potser tantes dades us venen de nou, però les imatges de postal de Matera segur que les teniu ben presents: les heu vist més d’una vegada a L’Evangeli de Mateu (Pier Paolo Pasolini, 1964), a King David (Bruce Beresford, 1985), a La Passió de Crist (Mel Gibson, 2004), a la darrera entrega de James Bond No Time To Die (Cary Joji Fukunaga, 2021) o a The Book of Clarence (Jeymes Samuel, 2023). N’hi ha més, però jo no les he vist. Passejar pels seus carrers és viatjar en el temps real i el cinematogràfic en un laberint ple de terrasses, mercadets, turistes, excursionistes i fotògrafs. Però no sempre va ser així; de fet és així de fa només uns vint anys.

Matera era als anys 50 “la vergonya d’Itàlia”, literalment. Els titulars dels diaris comparaven la ciutat, una ciutat europea, amb els suburbis de Calcutta; sense clavegueram ni aigua corrent ni electricitat. La major part de la població vivia en coves insalubres amb només una obertura. Famílies de vuit i deu persones convivien amb les bèsties de càrrega, porcs i gallines en espais de 30 a 50 m² amb cisterna inclosa. Les humitats, la pols de la pedra calcària, els fongs, l’aigua bruta i la manca d’aire net provocaven malalties com la malària, la tuberculosi, el tracoma, la pel·lagra, el raquitisme, l’anèmia entre altres. L’esperança de vida era de 45 a 50 anys i la mortalitat infantil del 50%. Els indicadors de Matera a mitjan segle XX eren els de la Itàlia rural del segle XIX.

"El que feia 'vergogna' no eren els habitants de Matera, sinó un sistema que permetia que, a mitjan segle XX, milers de persones visquessin sense aigua, sanejament ni dignitat"

El destí de Matera va canviar amb Carlo Levi, metge, escriptor i intel·lectual antifeixista, que el 1945 va denunciar amb duresa les condicions de vida del mezzogiorno al llibre Cristo si è fermato a Eboli. Levi no parlava d’exotisme ni de folklore, sinó d’una Itàlia abandonada per l’Estat, on Crist no havia arribat, i on la història semblava haver-se aturat. En descriure els Sassi de Matera com una ferida moral, Levi va encunyar una expressió que faria fortuna i canviaria la història: la vergogna d’Italia. Així va ser com Matera es va convertir en un cas polític.

El que feia vergogna no eren els seus habitants, sinó un sistema que permetia que, a mitjan segle XX, milers de persones visquessin sense aigua, sanejament ni dignitat. L’impacte del llibre va sacsejar consciències, va mobilitzar metges, higienistes, periodistes i antropòlegs, i va desembocar en la llei de 1952 que ordenà el desallotjament dels Sassi i la construcció de nous barris.

La Paola, materana de tota la vida, nascuda l'any 1964, m’explica com la construcció dels nous barris pels desallotjats dels Sassi no es va fer de qualsevol manera sinó com una iniciativa d’arquitectura social i urbana sense precedents a Europa. Els nous barris —La Martella, Serra Venerdì, Spine Bianche— van ser projectats per alguns dels millors arquitectes i urbanistes del país, com Ludovico Quaroni o Luigi Piccinato, que van entendre que no n’hi havia prou amb treure la gent de les coves: calia reconstruir comunitats, xarxes, connexions. Es van dissenyar cases amb llum, aigua i clavegueram, però també places, esglésies, escoles i espais comuns, per a preservar les xarxes de veïnatge que els Sassi havien teixit durant segles. Per alguns materans, aquell trasllat forçós va ser traumàtic; per la majoria, l’inici d’una vida digna.

El Giuseppe m’explica de la vida a les coves: el seu pare havia crescut als Sassi així com tots els seus avantpassats. Em diu que quan parlava amb l’avi sobre la nova vida, diu que li deia: “M’han donat un apartament de 80 m², amb aigua corrent, electricitat, lavabo; què més puc demanar?” L’àvia, en canvi, el que valorava més eren les finestres; per fi podia ventilar la casa. Tan ràpidament va oblidar l’avi els Sassi, que només hi va tornar un parell de vegades abans de morir.

Si voleu rebobinar el temps cinematogràfic de la Matera de James Bond a la Matera dels anys 60, a YouTube hi trobareu un documental de la RAI del 1968. S’hi veu la vida a les coves, la construcció dels nous barris i la nova vida als apartaments. El que resulta realment interessant és el testimoni de la gent gran (la que era gran al 1968), gent que va passar sense solució de continuïtat d’una vida pràcticament prehistòrica a la modernitat italiana. Hi ha qui no vol marxar dels Sassi, hi ha qui, com l’avi del Giuseppe beneeix el canvi, i hi ha qui ho fa amb matisos.

La Sra. Andrisani m’explica en un dialecte lucà molt tancat que tot va anar a millor, però que el jovent d’avui ha perdut la capacitat d’aprofitar les coses: “Als Sassi, no es llençava res, s’aprofitava tot, no com ara”. Em recorda un plat de ceràmica trencat per la meitat que unes hores abans he vist en una cova més o menys ben conservada: el plat havia estat recosit amb unes grapes improvisades de fil-ferro.

"Les coves que eren la vergonya d’Itàlia els anys 50 avui es lloguen a 500 euros la nit"

Malauradament, un tuit de Bloomberg a Bluesky em torna al planeta Terra. Llegeixo que Zara, malgrat la competència de les xineses Shein i Temu, encara lidera en beneficis el sector de la moda ràpida. Tot i això, Shein és líder absolut del mercat en facturació de 60.000 milions de dòlars aquest 2025, amb què duplica la del 2024. Les coves que eren la vergonya d’Itàlia els anys 50 avui es lloguen a 500 euros la nit.

Aquestes dades resumeixen massa bé la lògica del nostre model econòmic. A Matera veiem com una comunitat pot sortir de la misèria i recuperar la dignitat gràcies a la política de veritat, a les polítiques públiques i a l’arquitectura. Alhora, emperò, continuem alimentant un model econòmic que viu exactament del contrari. La moda ràpida de Shein, les vendes de béns de consum a baix preu de Temu i AliExpress o la competència deslleial d’Amazon al comerç local, són l’antítesi d’aquell plat apedaçat de Matera: producció accelerada, consum compulsiu, cadenes de subministrament opaques i milions de treballadors invisibles en espais tancats mal ventilats, literalment i metafòrica.

"Davant d’un sistema on l’únic indicador és la facturació basada en modes que menyspreen la memòria, Matera recorda que el veritable progrés no és créixer més de pressa, sinó millor"

Si Matera ens recorda que el progrés no és només créixer sinó viure millor, el consum de moda ràpida —sigui roba, aneguets de plàstic o el darrer mem d’internet convertit en objecte— ens recorda fins a quin punt hem rebaixat el preu del que creiem benestar. La dignitat no escala tan bé com la facturació: no augmenta automàticament quan creixen els ingressos ni és un subproducte inevitable del creixement econòmic. És una construcció deliberada, fruit de decisions polítiques, socials i culturals que van més enllà dels números.

La Paola m’explica també que els materans estan orgullosos d’aquest canvi, que el viuen com una vendetta simbòlica amb un país que havia abandonat el mezzoggiorno —a Itàlia el nord ha menyspreat històricament el sud encara més que ho ha fet a Espanya—. Que avui Matera sigui patrimoni de la humanitat, que hagi estat Capital Europea de la Cultura i escenari de grans produccions internacionals no és només una victòria estètica o turística, sinó una reparació moral. La lliçó de Matera no va de records ni de rècords: va de finestres, d’aire i de temps. Davant d’un sistema on l’únic indicador és la facturació basada en modes que menyspreen la memòria, Matera recorda que el veritable progrés no és créixer més de pressa, sinó millor.

Aquest 2026 procureu ser més materans, o dit d'altra manera: deixeu de comprar merdes compulsivament.