El luxe de no fer res

Fa uns dies vaig passar una estona asseguda al sofà, mirant un mosquit tigre que buscava una víctima (jo mateixa). La seva cua ratllada, les ales, el soroll, els moviments seguint la brisa… No aguanto la calor ni els mosquits, però quin luxe poder observar coses tan mínimes. No per petites, sinó per simples.

Al cap de pocs segons de mirar el mosquit, vaig notar una sensació d’incomoditat. No passava res, i aquesta molèstia venia precisament del fet que no estava passant res al meu cap. No tenia la tele posada, ni música, ni el mòbil, ni un pòdcast. 

Vivim en una època que ha convertit el temps buit en un problema. Si esperem el tren, escoltem un pòdcast amb auriculars. Si fem cua al súper, revisem el correu al mòbil. Si ens avorrim, obrim X, Instagram o TikTok. Si tenim cinc minuts lliures, busquem alguna cosa "útil" per fer. Com si qualsevol instant sense producció fos horrorós i ens entrés urticària. Els humans del 2026 no suportem avorrir-nos. Però hem de superar-ho com qui fa CrossFit.

"Els humans del 2026 no suportem avorrir-nos. Però hem de superar-ho com qui fa CrossFit"

Els italians tenen una expressió que fa molta ràbia: el dolce far niente, que es tradueix com "el dolç plaer de no fer res", però és molt més que això. És una manera d’entendre el temps i compensar la mandra, per reivindicar aquells instants que no necessiten justificar la seva existència amb ningú. 

Ens hem acostumat a mesurar el valor dels dies pel que hem fet i la gent que hem vist. No us passa que us han preguntat al setembre quants llibres heu llegit? Doncs no tingueu por de dir que CAP. Que a la merda fer coses útils, que també va molt bé. No vull desconnectar del món digital; el que vull és reivindicar fer el gandul una estoneta per salut mental.

Si vols saber-ne més

 

   

Gina Tost-Pensar és un luxe

Les vacances s'han convertit en un projecte de gestió d’emocions i expectatives socials: on vas, què veus, què visites, què i on menges, on dorms… Deixem de preocupar-nos tant i comencem a descansar per assaborir la vida i les petites coses que no veiem.

Sabíeu que la sorra s’escola diferent entre els dits segons com de grans o petits que són els grans de sorra de la platja? I que també canvia si està seca o mullada? I que, entre els grans de sorra, a vegades hi ha petites petxinetes trencades i trossets de vidre polits per les onades del mar? 

Mai havíem tingut tantes eines per estalviar temps i, alhora, mai havíem tingut tan poca capacitat per malgastar-lo delectant-nos del món que nosaltres mateixos estem destruint a poquet a poquet.

Hi havia una entrevista en un pòdcast aquesta setmana a una noia que té la malaltia de Parkinson. Ella, abans d’una operació, no podia llegir un llibre perquè no podia girar full. I ara, cada cop que llegeixo en paper (sempre en paper!), assaboreixo el tacte rugós del paper groguenc entre les puntes dels dits, i el so de frrrleeeccshhh que fa quan giro full a poc a poc. Si el llibre és d’una bona editorial que estima el que fa, el gramatge de la fulla ajuda al moment ASMR. I això em fa pensar que quina sort poder girar full i sentir el so, i tocar, assaborint-ho.

No ho dic només jo; la ciència fa anys que apunta que "no fer res" és bo pel cervell. La denominada default mode network, o xarxa neuronal per defecte, s'activa durant els moments de repòs. És quan integrem experiències, consolidem records, imaginem futurs i connectem idees que abans semblaven inconnexes. Moltes intuïcions creatives no apareixen davant d'una pantalla, sinó caminant, mirant per la finestra o contemplant el mar. És necessari per ser millors professionals.

"Moltes intuïcions creatives no apareixen davant d'una pantalla, sinó caminant, mirant per la finestra o contemplant el mar"

No és casualitat que tantes bones idees m’arribin sempre a la dutxa o abans de quedar-me adormida sobre el coixí. Llàstima que a la dutxa no puc apuntar, i després m’oblido de tot. Si pogués apuntar, us sorprendria que llesta que soc a vegades.

Els homes i les dones del segle XXI hem declarat la guerra al silenci i ens costa estar sols amb els nostres pensaments. Ens molesta pensar. Ens agraden els estímuls constants i, tanmateix, les coses més importants de la vida no acostumen a créixer sota pressió.

Una cosa que em passa habitualment és que, si penso molt fort, parlo sola. A vegades vestint-me, ordenant i plegant la roba de l’estenedor… és com si hi hagués una vàlvula que no tanca bé a dins del meu cap i s’escapés per la boca. Potser estic poc acostumada a pensar sense estímuls que tapin els meus pensaments més profunds.

No podem accelerar una amistat. Ni una relació. Ni el dol. Ni l'educació d'un fill. Ni la confiança. Hi ha coses al món que necessiten temps per sedimentar i endreçar-se, i hem de convidar-nos a viure amb incertesa i dubte. 

Imagineu que no tinguéssiu mai una resposta instantània, i que estiguéssim coberts d’oli perquè tot ens rellisqués. Quin gust!

Cada setmana surten 30 informes sobre la productivitat al Via Empresa, oi? L’eficiència i l’optimització del nostre país van pel pedregar, però hem acabat pensat que només té valor allò que entra dins d’un Excel mesurable.  Matemàtics i graduats en ADE del món: No tot el que ens fa créixer com a societat es pot comptar.

"Matemàtics i graduats en ADE del món: No tot el que ens fa créixer com a societat es pot comptar"

El veritable luxe del nostre temps no és la tecnologia o la vida infinita i saludable. Ser ric és tenir la capacitat d'asseure davant del mar, d'un bosc o d'una finestra i no sentir la necessitat de fer alguna cosa. Mirem al voltant, o tanquem els ulls. És igual. No fer res ens fa créixer.