Una mala còpia no és successió, és inèrcia

13 de Maig de 2026

Des d'adolescent que soc fan de la música de Led Zeppelin, i una de les cançons que sempre m'han agradat més va ser D'yer Mak'er. La cançó, però, passava sense pena ni glòria davant meu, i em resistia a trobar-li el punt que tenia davant d'altres peces del grup. Per això, quan vaig escoltar la versió que Sheryl Crow va fer, vaig dir-me a mi mateix que no podia ser que aquesta cançó passés desapercebuda. No soc cap expert musical, però sempre he pensat que les versions musicals ben fetes són capaces de fer-te redescobrir la cançó gràcies a donar-li una mirada diferent que faci brillar l'original.

La successió empresarial hauria de funcionar igual. I poques vegades funciona així.

En Daniel i el Jordi van entrar a l'empresa de ben joves, i van treballar de valent per a fer-se un lloc a aquesta, a l'ombra del pare, que mantenia un control ferri sobre la propietat i les grans decisions. El pare, un home fet a ell mateix, havia construït un negoci de distribució sòlid, que durant més de trenta anys havia assolit xifres de facturació creixents d'any en any, fins a deixar-la als sis milions d'euros, quan va morir. La manera de fer del pare estava basada en la relació personal amb cada client, decisions ràpides i centralitzades, en ell i en un instint comercial que difícilment es pot aprendre als llibres.

En Jordi, que era el comercial i el director general alhora, el va admirar tota la vida. I quan va arribar el moment, va fer el que li semblava natural: imitar-lo. Deu anys després, l'empresa funciona. Factura aproximadament el mateix i té uns beneficis similars. Paga les nòmines i l'estil de vida dels dos germans, que gaudeixen d'un bon patrimoni, a costa, això sí, d'un ritme de treball cada cop més intens i que sembla no reduir-se. Ambdós germans tenen la sensació que fa anys que corren en una cinta que ningú va decidir posar en marxa. I comencen a veure que aquesta no és la vida que volen viure.

Malauradament, aquesta història és més comuna del que ens agradaria, i descansa sobre un problema que tota successió ha d'afrontar: la successió només funciona quan qui cedeix el poder i qui el pren tenen clar que aquest ha de ser prou ampli perquè la nova generació construeixi la seva pròpia empresa, amb les seves pròpies regles i, sobretot, amb els seus propis objectius.

"La successió només funciona quan qui cedeix el poder i qui el pren tenen clar que aquest ha de ser prou ampli perquè la nova generació construeixi la seva pròpia empresa"

Hi ha una diferència profunda entre continuïtat i inèrcia. La continuïtat implica una tria conscient: sé d'on vinc, entenc per què funcionava, i decideixo preservar-ho perquè encara té sentit. La inèrcia no tria res. Simplement continua. I sovint ho fa perquè canviar faria la sensació de trair qui va construir tot allò. En el cas del Jordi i el Daniel, la lleialtat al pare acaba sent, paradoxalment, deslleialtat a l'empresa.

Sheryl Crow no va tocar D'yer Mak'er nota per nota. Va agafar l'essència i li va donar una veu pròpia. I precisament per això la cançó va brillar d'una manera que a mi, personalment, m'havia passat per alt durant anys. El llegat no és la partitura. És la música. I Sheryl Crow va dur aquesta cançó a nous públics i nous horitzons. Molts no saben ni que era una cançó de Led Zeppelin, i això no és necessàriament dolent, perquè significa que la cançó (com l'empresa) transcendeix als seus autors o intèrprets.

"La successió no és una oportunitat de preservar: és una oportunitat de revisar el passat i reinventar el futur"

La successió no és una oportunitat de preservar: és una oportunitat de revisar el passat i reinventar el futur. No vol dir destruir el que el pare va construir, sinó tenir la valentia de preguntar-se si, si ho estiguessis construint avui, ho faries exactament igual. I si, al final, decideixes mantenir el camí, ho fas conscientment, donant continuïtat al negoci, i no pas deixant-te dur per la inèrcia.

I reconèixer-ho no és una traïció. És, de fet, l'única manera de fer-li honor de veritat.