Matar els becaris per protegir-los

Espanya té una capacitat gairebé il·limitada per transformar les bones intencions en problemes. És una especialitat nacional poc reconeguda, però persistent. Agafem una necessitat real, hi afegim una dosi generosa de bones intencions, la condimentem amb regulació, registres, protocols, comissions de seguiment, inspeccions i règims sancionadors i, després de mesos de feina administrativa, acabem obtenint exactament el contrari del que preteníem aconseguir.

L'Estatut del Becari té tots els números per incorporar-se a aquesta llarga tradició. Ningú amb un mínim de sentit comú discuteix que calia actuar contra determinats abusos. Durant anys hem vist estudiants fent funcions estructurals de treballadors sota l'etiqueta de pràctiques, cobrint vacants permanents o allargant situacions que poc tenien a veure amb la formació. Corregir aquestes desviacions és positiu i necessari. El problema apareix quan, una vegada més, es confon la protecció amb la sobreprotecció.

"Durant anys hem vist estudiants fent funcions estructurals de treballadors sota l'etiqueta de pràctiques. Corregir aquestes desviacions és positiu i necessari"

La lectura de l'avantprojecte i, sobretot, del dictamen elaborat pel Consell Econòmic i Social (CES), deixa una sensació curiosa. D'una banda, el CES reconeix la importància estratègica de les pràctiques com a mecanisme de connexió entre el sistema educatiu i el mercat laboral. Recorda que les empreses són un actor imprescindible per facilitar la transició dels joves cap a l'ocupació i adverteix repetidament de la necessitat d'aconseguir un equilibri entre la protecció dels estudiants i la participació efectiva de les empreses. D'altra banda, el mateix document alerta dels riscos que poden generar les noves càrregues administratives, els costos de tutorització i les dificultats que poden tenir les petites empreses per assumir-les.

És a dir, el diagnòstic està perfectament fet. El problema és que, com passa sovint al nostre país, una cosa és diagnosticar i una altra de molt diferent és actuar en conseqüència. La norma sembla redactada observant la realitat empresarial des de la finestra d'una gran corporació. Des d'allà tot sembla fàcil. Hi ha departaments de recursos humans, assessories jurídiques, responsables de formació, tècnics de compliment normatiu i personal administratiu capaç d'absorbir qualsevol nova exigència reguladora. Si arriba un nou formulari, algú l'omplirà. Si apareix un nou protocol, algú el redactarà. Si cal elaborar un nou informe, algú el prepararà.

Si vols saber-ne més

 

   

David Garrofé-Catalunya: el país més diagnosticat d'Europa

La realitat econòmica catalana i espanyola és radicalment diferent. Més del 95% de les empreses són petites empreses o microempreses. No tenen departaments de recursos humans. No tenen tècnics de formació. No tenen assessors interns especialitzats a interpretar novetats legislatives. Quan una empresa de vuit treballadors incorpora un estudiant, el tutor acostuma a ser el mateix propietari, el director comercial, el responsable tècnic o el cap de producció. És a dir, algú que ja va saturat de feina.

I és precisament aquí on la norma comença a grinyolar. Durant dècades va existir una figura extraordinàriament eficient que avui sembla gairebé desapareguda del debat públic: l'aprenent. Aquell jove que arribava a una empresa sense experiència, observava, escoltava, ajudava, s'equivocava i aprenia. No era un sistema perfecte, però va formar diverses generacions de professionals. Milers d'empresaris, directius, industrials, comercials i tècnics van començar així. El país va construir bona part del seu capital humà a través d'aquest mecanisme senzill de transmissió de coneixement. 

"Hi ha una figura extraordinàriament eficient que avui sembla gairebé desapareguda del debat públic: l'aprenent"

L'empresariat té la sensació que aquesta figura se la van carregar fa temps i que ara es pretén substituir-la per una arquitectura burocràtica que ignora completament la realitat quotidiana de les petites empreses. Perquè un becari no és mà d'obra gratuïta. És exactament el contrari. Durant els primers mesos consumeix temps, recursos i energia. Necessita explicacions, supervisió i correccions constants. Comet errors. Fa preguntes. Obliga els professionals més experimentats a dedicar hores a formar-lo. Les empreses assumeixen aquest cost perquè entenen que estan contribuint a formar futurs professionals i perquè saben que molts d'aquests estudiants acabaran incorporant-se al mercat laboral i a les seves empreses amb unes competències que difícilment adquiririen exclusivament a l'aula.

El problema és que ara, a aquest esforç natural, s'hi afegeix una capa creixent de burocràcia. Convenis més complexos. Plans formatius individualitzats. Seguiments específics. Documentació addicional. Nous requisits. Possibles inspeccions. Noves obligacions de registre i control. El mateix CES parla d'una "complexitat administrativa significativa". El llenguatge institucional acostuma a ser elegant. Traduït al llenguatge de qualsevol empresari vol dir més hores de gestió, més paperassa, més costos indirectes i menys incentius per participar.

La paradoxa és fascinant.

Es legisla per protegir els becaris, però es corre el risc de reduir el nombre d'empreses disposades a acollir-los. I aquí apareix un vell problema de la política espanyola contemporània: la dificultat d'entendre la concertació. La ministra Yolanda Díaz ha demostrat sobradament la seva habilitat per generar titulars, ocupar espais mediàtics i situar determinats debats a l'agenda pública. El problema és que una part significativa d'aquestes iniciatives tenen moltes dificultats per transformar-se en consensos estables i operatius.

Si vols saber-ne més

 

   

Startups: si les estimem, per què les expulsem?

La concertació no consisteix únicament a convocar reunions amb agents socials. Consisteix a construir acords que facin que les parts afectades vulguin participar activament en l'èxit de les mesures adoptades. Quan una regulació és percebuda com una imposició, la col·laboració es converteix en compliment mínim. I quan la col·laboració desapareix, la qualitat dels resultats acostuma a deteriorar-se ràpidament.

Aquesta és probablement la gran feblesa de l'Estatut del Becari. Està construït des d'una lògica de control més que des d'una lògica d'incentivació. L'Administració continua assumint el paper de vigilant del sistema mentre les empreses són observades com a potencials infractores. És una aproximació que pot generar satisfacció política a curt termini, però que difícilment ajudarà a construir un sistema sòlid de pràctiques a llarg termini.

Els països que funcionen millor en aquest àmbit han recorregut un camí diferent. Alemanya, Suïssa o Àustria no han construït els seus models sobre la sospita. Els han construït sobre la confiança, els incentius i la corresponsabilitat. Les empreses són considerades socis educatius. Se les ajuda. Se les reconeix. Se les incentiva. Se les acompanya.

Aquí, en canvi, continuem creient que cada problema es resol afegint una nova obligació. Potser seria més intel·ligent començar a pensar en incentius fiscals per a les empreses formadores. En ajudes directes als tutors. En sistemes simplificats per a microempreses. En plataformes úniques que eliminin burocràcia. En programes específics per facilitar la participació de les pimes.

"Seria una ironia molt pròpia del nostre temps que, en l'intent legítim d'acabar amb els falsos becaris, acabéssim reduint les oportunitats dels becaris de veritat"

Perquè la pregunta fonamental no és quants expedients sancionadors serem capaços d'obrir. La pregunta és quantes empreses estaran disposades a formar joves d'aquí a cinc anys. I la resposta dependrà molt menys dels controls que dels incentius. La protecció és necessària. Tothom hi està d'acord. Però hi ha una regla que es compleix amb una regularitat extraordinària en l'economia, en la societat i fins i tot en la natura: la sobreprotecció acaba destruint allò que pretenia protegir.

Seria una ironia molt pròpia del nostre temps que, en l'intent legítim d'acabar amb els falsos becaris, acabéssim reduint les oportunitats dels becaris de veritat. I encara seria més irònic que aquesta possibilitat hagués estat advertida pel mateix CES abans que la norma entrés plenament en funcionament. Però també seria molt espanyol. Diagnosticar correctament el problema, escriure un informe excel·lent, identificar els riscos amb precisió i, finalment, avançar decididament en la direcció que l'informe recomanava evitar.