A Espanya ens agraden molt les startups. Ens agraden tant que hem fet una llei, molts congressos i infinitat d'informes. El problema és que les declaracions de principis i d'amor no paguen nòmines ni tanquen rondes. I quan mires on va realment el capital risc a Europa, descobreixes que ni Catalunya ni Espanya juguen a la primera divisió. Ni a la segona. Juguen un torneig amistós molt animat, això sí.
Les dades, mirades en percentatges i no en titulars, són tossudes. L'estat espanyol capta aproximadament entre el 7% i el 8% de tota la inversió en startups a Europa. El Regne Unit se’n queda entre el 35% i el 40%. França i Alemanya, cadascuna, entre el 15% i el 20%. La resta del continent es reparteix el que queda. A Europa hi ha diners; el que no hi ha és gaire intenció que passin per aquí.
És cert que Espanya té activitat. Molta. Som relativament forts en nombre d’operacions, en seed, en pre-seed i en pitch decks impecables. El problema és que la majoria de les rondes són petites. Quan toca jugar a les lligues on hi ha sèries B, C o D i xifres que fan respecte, el capital mira cap a altres places. El resultat és gairebé un clàssic: la startup neix a Barcelona, creix a Madrid i acaba mudant la fiscalitat o el hòlding a Londres. “És el cicle natural”.
El problema no és que no hi hagi ajudes. A Espanya n’hi ha moltes. El problema és que no funcionen com incentius reals. Funcionen més aviat com a exercicis de resistència administrativa. En altres països, els incentius fiscals canvien el càlcul mental de l’inversor. Al Regne Unit, l'EIS i el SEIS redueixen el risc de manera clara. Als Estats Units, el règim de Qualified Small Business Stock pot arribar a deixar exemptes pràcticament les plusvàlues si la inversió es manté prou temps. Allà el missatge és senzill: si arrisques capital, l’Estat comparteix part del risc. Aquí el missatge és una mica diferent: arrisca, però guarda tots els papers durant deu anys, per si de cas. “Invertir aquí no és arriscat pel negoci; és arriscat per la interpretació fiscal”.
La inseguretat jurídica és un altre esport nacional que no surt als Jocs Olímpics. Especialment en R+D i innovació, la responsabilitat solidària en projectes col·laboratius fa que una empresa pugui acabar pagant pels errors administratius d’una altra. No per frau; per un paper fora de termini. A la majoria dels països europeus, això fa anys que no passa. Aquí encara tractem la innovació com si fos una obra pública amb plànols, casc i auditoria preventiva. El resultat és menys col·laboració, menys projectes grans i menys atractiu per al capital internacional. “Ens demanen que innovem, però sense equivocar-nos mai. Això no és innovar; és opositar”.
Als EUA i el Regne Unit, el missatge és senzill: si arrisques capital, l’Estat comparteix part del risc. Aquí el missatge és una mica diferent: arrisca, però guarda tots els papers durant deu anys
La Llei de Startups va ser una bona notícia, però també una mostra de prudència excessiva. Limitar l’estatus d’empresa emergent a cinc o set anys en sectors on els cicles reals són de deu o dotze és no entendre com funciona el negoci. Penalitzar les empreses quan comencen a facturar de veritat envia un missatge estrany: sigues innovador, però no tinguis massa èxit. “Aquí ets startup fins que comences a funcionar. Després ja molestes”.
El capital internacional no llegeix notes de premsa ni discursos institucionals. Mira percentatges. I el percentatge diu que Espanya no és una destinació prioritària. No perquè falti talent, sinó perquè el marc fiscal i jurídic no compensa el risc. Això no se soluciona amb més esdeveniments ni amb una altra llei amb nom inspirador, es resol canviant els marcs. Exempcions clares de plusvàlues per a inversions a llarg termini en startups. Incentius fiscals d’entrada que redueixin de veritat el risc. Simplificació radical, amb certificacions automàtiques i menys interpretació. Eliminació de la responsabilitat solidària en R+D i alineació amb els estàndards europeus. I, sobretot, mobilització real del capital institucional cap al capital de risc (venture capital). Sense això, no hi ha escala possible.
El capital no és romàntic: va on se’l tracta millor, on les regles són clares i on l’èxit no és vist com una anomalia a regular
Espanya és molt bona enamorant-se de les startups. El que li costa és comprometre’s quan toca posar diners de veritat. El capital no és romàntic: va on se’l tracta millor, on les regles són clares i on l’èxit no és vist com una anomalia a regular. Podem continuar celebrant que tenim moltes startups. O podem decidir que també volem tenir les inversions que les fan créixer. Avui, les dues coses alhora, encara no estan passant. O, com resumiria amb elegància un inversor estranger abans d’agafar un vol: “Espanya és un gran lloc per començar; el problema és que no sempre és un gran lloc per quedar-s’hi”.
Conec el sector des de fa molts anys. Vaig ajudar a impulsar de la figura de l'àngel inversor (business angel) a Espanya fa prop de quinze anys, promovent Business Angels Network Catalunya (BANC) i amb tot l'equip d'apostols de l'emprenedoria vam treballar molt per convèncer els nostres polítics que necessitàvem un marc fiscal específic per promoure les startups. Tenim talent, ecosistemes de recerca, bon clima i connectivitat, però fa molts anys que aquest país no ha entès que, si vol millorar les condicions de la seva ciutadania, ha d'innovar, arriscar i repensar les polítiques públiques per a estimular el creixement econòmic. Tristament, els que ho haurien d'entendre no han creat mai una empresa, tenen aversió al risc empresarial o pressuposen una maldat intrínseca a l'emprenedor.
El que la seva vida l'ha orientat a aprovar unes oposicions per "garantir" la seva estabilitat i una gran majoria de polítics que han fet de la política el seu modus vivendi adoptant un perfil de baix risc per no deixar de sortir a la foto, són els que han de prendre les decisions sobre el futur del sector emprenedor. No és això un oxímoron?
Tristament, i per citar una ment praeclara com la de Voltaire: "Déu em guardi dels meus amics (aduladors polítics i funcionaris) que dels meus enemics (mercats, competència i risc) ja me'n cuido jo".