Matem el disc, matem la memòria

Ens deien que el futur seria digital, que les úniques capses plenes de cassets i discos les trobaríem al Mercantic de Sant Cugat. Que en un futur, al fons d’un armari, trobaríem un CD i seria com trobar una targeta perforada, i els nostres fills ens mirarien estranys quan ens veiessin caure una llàgrima en tocar, un altre cop, el llom d’una capsa VHS. Un passat que acumula pols, però un futur net, ràpid, eficient, còmode. El futur és aquí, i no m’agrada.

Jo no tinc cap problema que aquest futur sigui digital, però sí en totes les coses que estem perdent pel camí mentre ens fixem i ens obsessionem amb aquesta pulcritud absoluta, i aquest capitalisme que busca més l’eficiència que l’ànima.

La setmana passada Sony va anunciar que a partir del 2028 deixarà de fabricar discos físics per als nous jocs de PlayStation. Una decisió logística majúscula que canvia el paradigma dins d’una de les plataformes de videojocs més importants de les darreres dècades.

Des d’un punt de vista estrictament empresarial, la decisió és òbvia. El negoci digital elimina costos de producció, distribució i estoc. Redueix intermediaris i permet a la companyia un control més directe sobre la venda i la relació amb l’usuari. En un mercat on la descàrrega digital ja és majoritària, mantenir el format físic pot semblar una ineficiència. L’Excel mana, però l’Excel no hauria de dominar el món, perquè hi ha una diferència entre optimitzar un negoci i redefinir què vol dir posseir cultura.

"L’Excel mana, però l’Excel no hauria de dominar el món, perquè hi ha una diferència entre optimitzar un negoci i redefinir què vol dir posseir cultura"

Durant molts anys, comprar un videojoc o una pel·lícula significava tenir un objecte. Una capsa, un disc, un manual, una portada. Alguna cosa que podies tocar, guardar, prestar, vendre o recuperar anys després. Alguna cosa que existia independentment de la infraestructura de l’empresa que l’havia creat mentre tinguessis el dispositiu que el reproduís.

El format físic no era nostàlgia o romanticisme. Sempre he defensat que el format físic ha sigut, és i serà una forma de preservació distribuïda popular. Una còpia que no depèn de servidors, ni de llicències, ni de canvis contractuals. Al Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa ho expliquen superbé, i en fan una feina fabulosa de conservació, però també associacions com ARCADE, que busca la conservació de màquines arcade i dispositius d’entreteniment.

El canvi cap al digital transforma aquesta relació. En molts casos, el que comprem és una llicència d’ús condicionada a una plataforma o un termini de temps. Hem redefinit absolutament la propietat dels nostres referents audiovisuals i culturals.

El 2012 Apple ja va barallar-se amb Bruce Willis (o això diu la llegenda urbana) pels drets de les cançons del seu iPod. Ell volia llegar la seva gran col·lecció musical d’iTunes a les seves filles, però la llicència diu que són d’ús personal i intransferible, i que no és una compra, és un préstec d’ús.

"El que comprem és una llicència d’ús condicionada a una plataforma o un termini de temps. Hem redefinit absolutament la propietat dels nostres referents audiovisuals i culturals"

El 2026, Sony ja ha deixat entreveure què implica aquest model en la pràctica. La companyia també ha anunciat l’eliminació de més de 500 pel·lícules de PlayStation Store procedents de StudioCanal després del final d’un acord de llicència entre les dues empreses. Títols com Terminator 2, Apocalypse Now o la trilogia original de Rambo han desaparegut del catàleg, i els usuaris que havien pagat per aquests continguts han perdut l’accés sense reemborsaments. Tu vas pagar una cosa que ja no tens, perquè mai va ser teva.

Una demostració directa del que passa quan el contingut digital depèn exclusivament de contractes entre empreses, i de la diferència entre els drets d’autor i els drets del consumidor. Quan el contracte s’acaba, el contingut desapareix. Una biblioteca efímera que balla al ritme del capitalisme. El debat deixa de ser tecnològic i es converteix en cultural i, sobretot, en sociològic. Perquè si un videojoc o una pel·lícula pot desaparèixer del teu accés malgrat haver-la pagat, què estem comprant exactament?

Em fa molta ràbia l’analogia de la granota a dins d’una olla amb aigua al foc, que es va escalfant, i que no nota que s’està bullint fins que ja és massa tard, però en aquest cas estem mirant el foc als ulls i ens sembla un espectacle de drons.

Per sort, alguns usuaris a les xarxes socials ja han posat el crit al cel, perquè habitualment soc jo la que vaticina aquestes coses i quedo com una senyora vinagre que no abraça el progrés. Per això no tinc cap llibre electrònic i llegeixo en paper. Per això no vull llençar la meva col·lecció de totes les temporades de Friends o les pel·lis de Todd Solondz i Darren Aronofsky, que acumulen pols al traster.

"Si un videojoc o una pel·lícula pot desaparèixer del teu accés malgrat haver-la pagat, què estem comprant exactament?"

El discurs habitual dels grans gurús i “experts en la matèria” és que el digital ha democratitzat l’accés, i no els falta raó. Mai havia estat tan fàcil accedir a tant contingut. Mai havia estat tan fàcil per a estudis petits publicar globalment sense dependre de la distribució física, i descobrir petites joies al catàleg de Filmin o 3Cat, però tampoc havíem tingut mai tanta dependència a les plataformes.

Vols veure una pel·lícula concreta? Doncs busca on la fan amb l'app JustWatch... i no sempre la trobaràs. Fa uns mesos buscava la pel·li dels germans Grimm de 1962 (espectacular Karlheinz Böhm!) i no hi ha hagut manera de trobar-la enlloc. Enlloc! Què fa la gent? Pirateja.

Quan tot passa per un ecosistema tancat, l’empresa no només ven contingut. També controla la memòria d’aquest contingut.

Si vols saber-ne més

 

   

Gina Tost-Caçadors de cartografies

Quan una empresa controla contingut i continent, i model de negoci, comencem a tenir problemes de preservació. Si a tu t’agraden el cinema i els videojocs com a mi, ves corrents a abraçar els teus DVD i Blu-ray. Cuida’ls, fes-los petons, que valen més del que costen.

Molts videojocs dels anys noranta i dos mil han desaparegut del circuit comercial o són impossibles d’accedir legalment perquè les botigues digitals han tancat o perquè els drets s’han fragmentat. Recordo especialment un videojoc d’obrir caixes fortes, Safecracker, que podies aconseguir al quiosc amb La Vanguardia, que com que l’empresa creadora i la distribuïdora van tancar, ara només es pot jugar fent un munt de trampes de configuració de l’ordinador.

El disc físic, en aquest context, és un valor segur, una assegurança cultural.

També ho explica el mercat de segona mà. Durant anys s’ha tractat com un residu econòmic perquè no genera ingressos directes a l’editorial. Però el mercat secundari és també una porta d’entrada, un espai de circulació cultural i una forma d’allargar la vida dels videojocs més enllà del seu cicle comercial inicial. Aquest moviment és una estocada directa, perquè no hi ha mercat de segona mà digital.

"Es ven memòria mentre es destrueixen els suports que la fan possible. Per què? Pel capitalisme. Mentre hi hagi negoci, hi posen 'carinyito'"

Però mentrestant, en paral·lel, la indústria viu de la nostàlgia amb l’aparició de remasters, remakes, edicions especials, consoles retro... Es ven memòria mentre es destrueixen els suports que la fan possible. Per què? Pel capitalisme. Mentre hi hagi negoci, hi posen carinyito.

No crec que aquest moviment sense suport físic signifiqui la mort de Sony PlayStation com a marca. Però sí que pot marcar el final d’una idea de Sony PlayStation.

La PlayStation original era una consola que entrava a casa en forma de joguina o electrodomèstic, amb una presència física que formava part del paisatge domèstic: la consola, i al costat, les caixetes estretes i allargades dels jocs.

La PlayStation del futur pot ser només una interfície d’accés a un catàleg que no posseïm, sinó que utilitzem mentre les condicions comercials ho permetin. Perquè un tema que no hem comentat, però que els experts vaticinen, és que aquests jocs digitals, tot i que s’estalvien la producció, la distribució i altres costos, tampoc faran que els preus baixin, al contrari. Com que tot haurà de passar per la seva botiga (perquè no tenen botigues independents on puguis comprar per la seva consola), podran posar el preu que considerin. Una barrera més.

És un canvi tan radical de com ens relacionem emocionalment amb la tecnologia, que em posa molt trista. 

Potser d’aquí a uns anys no trobarem capses plenes de jocs i pelis en un armari. Potser trobarem només post-its amb contrasenyes de webs que ja no funcionen, i haurem d’explicar que hi va haver un temps en què comprar un videojoc significava tocar-lo.

"El progrés digital és còmode, sí, però també ens fa una mica menys lliures com a consumidors"

El futur pinta negre. El 2028 potser no serà l'any que mori el disc físic. Serà l'any que PlayStation apagarà una manera d'entendre la propietat. El progrés digital és còmode, sí, però també ens fa una mica menys lliures com a consumidors, una mica més dependents com a usuaris i molt més pobres com a societat quan es tracta de preservar la nostra memòria cultural. El col·leccionisme deixarà de ser una afició per convertir-se en un luxe i, potser, quan ens n'adonem, ja no hi haurà memòria per tornar enrere.