Professor de la UB i exconseller d’Empresa i Universitats

El minotaure ha pactat amb l'algoritme

20 de Novembre de 2026
Ramon Tremosa | VIA Empresa

Escolta l'article ara…

0:00
0:00

La campanya electoral va d’influencers a youtubers, sense entrar en els grans dèficits catalans: caos a Rodalies i col·lapse de l’AVE, incompliments de renovar el finançament català caducat des del 2014 i de retallar una part del FLA, absentisme laboral creixent, morositat impune d’algunes grans empreses a les pimes... En aquest context ha passat desapercebuda la recent entrevista de The Economist a Alice Weidel, líder del partit AfD -Alternativa per Alemanya-. Weidel vol reduir la Unió Europea a una simple comunitat d’estats sobirans, mantenint àmbits de lliure comerç, però desfent la capacitat efectiva de la Comissió Europea en àmbits supranacionals: “Cal retornar les competències als estats nacionals i desmantellar l’actual arquitectura política europea”.

 

Com diria Josep Pla, “tot això, qui ho paga?”. Grans empreses i fundacions dels Estats Units financen generosament aquest programa de liquidació: La Vanguardia va informar el passat 27 de setembre que fins a 1.000 milions havien finançat partits anti-UE i antieuro a Europa. Google, per exemple, sap que cap país europeu per si sol no hauria pogut mai multar-la amb 10.000 milions d'euros per abús de posició de domini contra pimes europees, tal com va fer la DG Competition de la Comissió Europea del 2016 al 2018.

Tot just abans-d’ahir el diari Financial Times obria portada informant sobre una possible infraestructura financera que connecta interessos russos, entorns empresarials pròxims al darrer govern hongarès i el finançament de partits que qüestionen la integració europea. Sense que encara no n’estigui provat l’origen, Deutsche Bank i el banc hongarès MHB han canalitzat donacions i préstecs multimilionaris als grans partits de la ultradreta europea.

 

Weidel diu que l’euro és una “moneda inestable i que els seus països són massa diferents per compartir una mateixa política monetària”. Parlem-ne.

L’euro ha mantingut una cotització relativament sòlida enfront del dòlar: la mitjana des de 1999 se situa al voltant dels 1,18 dòlars per euro. Weidel omet que l’euro ha fet créixer, de manera lenta però persistent, la integració comercial entre els seus països. De fet, des de 1999 l’euro s’ha apreciat un 6% enfront del dòlar, mentre que la lliura esterlina s’ha depreciat un 18%. L’euro ha preservat millor el poder adquisitiu dels seus ciutadans que no pas el dòlar i la lliura esterlina: des de 1999 la inflació acumulada de l’euro ha estat del 72% (menys d’un 3% anual), inferior a la dels EUA (93%) i del Regne Unit (92%).

Avui les hipoteques als EUA van al 7,5% i a la zona euro van del 4 al 5%. El deute públic a deu anys es finança al 5% als EUA i al 6% al Regne Unit, i entre el 3% i el 4% a la zona euro (França a banda). L’euro no amenaça el dòlar, però fa una nosa creixent i funciona “better than expected”.

En 25 anys, el món ha patit dues grans crisis i dues guerres energètiques, però l’euro se’n surt prou bé. Com estarien els països mediterranis avui sense l’euro i el Banc Central Europeu? Xavier Vives, entre molts altres economistes, afirmen que seríem més a prop de l’Argentina que d’Holanda en inflació, tipus d’interès i tipus de canvi.

Weidel tampoc no diu res dels recents superàvits pressupostaris de Grècia i de Portugal, així com el superàvit primari d’Itàlia i un dèficit públic d’Espanya inferior al 3% del PIB: els PIGS de 2012 avui figuren entre els millors països en creixement econòmic i control fiscal, amb uns nivells decreixents de deute públic sobre el seu PIB admirables en el cas de Grècia i Portugal (del 210% al 145% del PIB i del 135% al 90% des de 2020) i en menor mesura d’Espanya (del 120% al 100% del PIB des de 2020 fins avui). Aquestes bones pràctiques faciliten el debat sobre els eurobons a la UE: “Ja no se’n discuteix el què, sinó quan”.

Weidel no diu que Alemanya ha de sortir de l’euro, però demana “reformar-lo radicalment per recuperar una moneda estable”. La líder del partit AfD té ben present l’amarga lliçó de Marine Le Pen del 2017: en el debat presidencial decisiu, Le Pen va culpar l’euro dels mals de França i va defensar “tornar al franc”. Macron la va acorralar fàcilment i ella mateixa reconeix que aquí va perdre les eleccions... i per això fa anys que el seu partit oculta la seva agenda antieuropea.

"En 25 anys, el món ha patit dues grans crisis i dues guerres energètiques, però l’euro se’n surt prou bé"

Weidel confon, manipula i enganya, i això no té càstig electoral, sinó tot el contrari. Una de les reflexions més actuals de Hannah Arendt és precisament la seva anàlisi de la mentida en política: per ella no és simplement un instrument ocasional, sinó que es pot convertir en un mecanisme sistemàtic de dominació política i de destrucció de la realitat compartida.

Arendt va predir que la veritat factual podia ser especialment vulnerable en política. “El perill més gran és que la societat deixi de distingir entre veritat i mentida: quan la mentida es repeteix sistemàticament arriba un moment en què els ciutadans ja no saben què creure i perden la confiança en la possibilitat mateixa de conèixer la veritat”.

Francesc-Marc Álvaro va fer fa pocs dies una brillant conferència a Barcelona amb el títol Entre l’algoritme i el minotaure, a partir de la seva experiència política recent a Madrid. Tot seguint el fil del seu darrer llibre, El franquisme en temps de Trump, Álvaro va explicar la capacitat de l’estat espanyol “profunda” de resistir, de manera molt pacient i persistent, les reformes que suposen les reivindacions catalanes.

Avui la ultradreta europea fa servir mètodes i instruments que han portat Trump i molts líders semblants al poder. També a Madrid la dreta i la ultradreta han après a esdevenir profundament locals i, al mateix temps, completament globals des d’un punt d’homologació internacional. En acabar la conferència vaig donar la meva opinió a en Francesc-Marc: “El minotaure (el toro que a Madrid s’assimila a la dreta centralista i d’inspiració franquista) ja ha pactat amb l’algoritme (les grans tecnològiques dels EUA)”.

Algunes xarxes socials promocionen obertament els discursos ultradretans, vulnerant la neutralitat que pregonaven quan van néixer. Avui, per exemple, vídeos de líders contraris a la dreta extrema amb centenars de milers de seguidors arribin a pocs milers de visualitzacions; vídeos de líders ultradretans amb pocs milers de seguidors, en canvi, aconsegueixen arribar a centenars de milers de pantalles.

La salutació braç en alt d’Elon Musk del 25 de gener de 2025, el dia de la segona investidura de Trump, va ser la confirmació del que vam témer quan Musk va comprar Twitter: l’algoritme començava descaradament a impulsar partits anti-UE i antieuro a tot Europa i, en el cas espanyol, partits del minotaure.

Jordi Basté recordava a RAC1 el passat 10 de novembre l’entrevista que va fer el 2020 a Yuval Harari al programa No pot ser de TV3: “L’algoritme manipularà la gent jove fins a límits que no ens podem imaginar”. El diumenge 29-N, si es produeix l’alternança, serà per moltes raons... però el minotaure haurà estat ben servit per l’algoritme.

Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta  

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat  

 
Activar ara