Trump: quan la micro s’imposa a la macro

Als Estats Units, les darreres enquestes mostraven entre un 60% i un 66% dels ciutadans que suspenien la gestió de Trump, el percentatge més alt de desaprovació en molts anys. Tot i això, ningú no va preveure la magnitud de la tragèdia: les eleccions de meitat del mandat han deixat una desfeta del partit republicà d’una gran magnitud, que ha sorprès tothom i que fan albirar un canvi d’època després de les pròximes eleccions presidencials de 2028, si Trump no altera el seu rumb; un canvi, per cert, poc probable i sobretot imprevisible.

I això que als EUA la macroeconomia ha funcionat prou bé en aquests dos darrers anys: el creixement del PIB s’ha accelerat intensament durant el tercer trimestre d’enguany, augmentant del 2,2% del segon trimestre al 3,4% i superant totes les previsions: les gegantines inversions en IA en marxa als EUA i la bona marxa de la borsa estan impulsant la inversió i aguantant el consum, respectivament. I tot i que la creació d’ocupació es va refredant, la taxa d'atur és encara només del 4,2%.

Però una cosa és la macroeconomia i una altra és la microeconomia: les grans xifres del país poden brillar i això és compatible amb una pèrdua de poder adquisitiu creixent causat per la inflació. Especialment intens ha estat l’encariment dels preus dels aliments i de l’energia, que castiga especialment les classes mitjanes i que s’acarnissa sobretot en les classes populars.

"Les grans xifres del país poden brillar i això és compatible amb una pèrdua de poder adquisitiu creixent causat per la inflació"

Segons el Pew Research Center, més del 80% dels ciutadans dels EUA consideren que l’economia és un assumpte molt important, amb independència de la seva ideologia. En aquest context, la guerra de l’Iran ha provocat un ràpid creixement dels preus: la gasolina dels cotxes particulars ha pujat més d’un 40% de preu des del gener i ja supera els 4,12 dòlars per galó de gasolina regular (4,4 litres) i els 6,29 dòlars per galó de dièsel, mentre que el gasoli dels transportistes ha pujat més d’un 70%.

També el deute públic desbocat i la incertesa creada per Trump amb els aranzels i la guerra de l’Iran han fet pujar els tipus d’interès a llarg termini, arrossegant altres preus dels diners de l’economia, com ara el cost de les hipoteques: el seu tipus d’interès a 30 anys ja ha assolit el 7,25%, provocant una caiguda de la demanda de pisos espectacular i que la diferència entre compradors i venedors d’habitatges als EUA ja se situï en màxims històrics. Finalment, les rebaixes fiscals estan massa concentrades en les rendes altes i, segons ha publicat el Tax Policy Center, per als dos quintils de renda més baixa el saldo net és una pujada d’impostos.

La premsa anglesa conservadora ha valorat la desfeta republicana com una gran humiliació política del president Trump. Així, el diari Financial Times parla de fracàs econòmic del populisme trumpista. En l’article How the Trump era crashed, s’afirma que Trump ha oblidat la dimensió econòmica del populisme: prometia defensar les classes treballadores, però les seves polítiques comercials, els aranzels i l’encariment de l’energia han perjudicat precisament aquestes famílies. També destaca la contradicció entre el discurs contra les elits i l’enriquiment dels cercles familiars més propers al president.

A The Economist, en l’article A landslide for Democrats. A rebuke to Donald Trump, es destaca que la derrota posa en crisi el control que Trump exerceix sobre el Partit Republicà i com la pèrdua de credibilitat de Trump ha enfonsat el seu suport en els votants hispans, els independents i fins i tot en amplis sectors de l’electorat rural blanc.

Si vols saber-ne més

 

   

Trump perd el Congrés: canviarà la seva política industrial?

Tot i això, no podem donar el trumpisme per acabat: els seus votants poden ara haver castigat Trump per la pèrdua de poder adquisitiu, però això no vol pas dir que d’ara endavant rebutgin les seves idees polítiques.

Espanya també presenta unes xifres macroeconòmiques molt positives i, al mateix temps, una part important de la població experimenta un empobriment relatiu i una pèrdua de poder adquisitiu. D’una banda, el creixement macroeconòmic no es distribueix necessàriament de manera homogènia. El PIB pot créixer molt gràcies a l'ocupació, la immigració, el turisme i els serveis, sense que això impliqui una millora equivalent de la renda disponible de totes les llars. D’altra banda, la inflació dels aliments té un impacte regressiu: les famílies amb rendes baixes han d’esmerçar una proporció creixent dels seus ingressos a alimentació i altres necessitats bàsiques.

En darrer terme, la no deflactació de l’IRPF genera “progressivitat en fred” (fiscal drag): si els salaris augmenten per compensar la inflació però no es deflacten els trams de l’IRPF, un salt de tram impositiu fa que els contribuents acabin pagant més impostos que abans, accentuant la pèrdua de poder adquisitiu que té la inflació en aliments i energia.

"No totes les famílies experimenten la mateixa inflació"

No totes les famílies experimenten la mateixa inflació: les famílies amb ingressos elevats absorbeixen millor l’encariment dels aliments, ja que aquesta despesa suposa una proporció més petita del seu pressupost. Per a les famílies amb ingressos baixos, en canvi, l’alimentació, l’habitatge i l’energia són despeses molt més difícils de reduir.

Un estudi de Funcas conclou que les llars amb una despesa anual inferior a 12.000 euros van patir una inflació acumulada del 19%, mentre que les llars amb una despesa superior a 120.000 euros van patir una inflació del 15%. Un altre de la Universitat de Barcelona i del Banc d'Espanya, publicat el 2025, estima que la progressivitat en fred va explicar un terç del creixement de la recaptació de l’IRPF entre 2019 i 2023.

També és molt il·lustratiu un informe de l’Agència Tributària: el tipus efectiu mitjà sobre les rendes brutes de les llars va augmentar un 3,5% el 2025, després d’haver augmentat un 4,1% el 2024. La recaptació de l’IRPF meritat va créixer un 11% el 2025 i també va créixer a doble dígit els anys 2024 i 2023.

Les conseqüències electorals de tot això a Espanya les veurem el pròxim 29N, en la línia de les eleccions a Extremadura del 21 de desembre passat: Vox va incrementar d’un 9% els seus vots i va esdevenir la segona força política, superant el PSOE que va perdre un 12% dels vots.

A la ciutat més poblada, Badajoz, Vox va superar clarament el PSOE, també en molts dels seus barris. Al meu entendre, el principal error del PSOE en matèria fiscal aquesta legislatura és no haver deflactat els trams impositius de les rendes baixes. Com dimarts als EUA, el 29N veurem com la micro s’imposa i derrota la macro: si es produeixen tal com sembla, els transvasaments de vots del PSOE directament a Vox explicaran el canvi clar de majoria governamental.