El rescat de França

A principis dels anys noranta del segle passat, Suècia va patir la pitjor recessió des de 1929: després d’anys de creixement, derivat d’una gran expansió del crèdit bancari, l’esclat de la bombolla immobiliària va provocar una gran crisi bancària i una enorme crisi de confiança en la corona sueca i en el país sencer. De 1991 a 1993 el PIB suec va caure d’un 5%, l’atur va passar del 2% al 12% i el dèficit públic va superar el 12% del PIB l’any 1993. El deute públic va superar el 80% del PIB, triplicant els valors habituals (avui equival al 35% del PIB).

Després de les eleccions del 1994, el govern socialdemòcrata va impulsar un gran programa de consolidació pressupostària: augment d’impostos i notables retallades de despesa pública en tots els seus capítols. El primer ministre socialdemòcrata Göran Persson va defensar aquesta política amb un missatge molt clar i contundent: “Qui està endeutat no és lliure. La població ha d’entendre la gravetat de la situació i el govern necessita un mandat democràtic per prendre mesures doloroses”.

Després de fortes retallades, el dèficit públic va baixar al 2,5% el 1996, i al 0% el 1998. El PIB suec es va recuperar en dos anys, via depreciació de la corona que va impulsar exportacions i inversió. Va tornar la confiança en el país generada pel govern: tot i haver-hi consens a Suècia sobre la necessitat de sanejar els comptes públics, el partit socialdemòcrata va haver de canviar de socis, de l’esquerra radical als partits de centre, per acabar de retallar el dèficit públic. El cas suec demostra que, sense unanimitat per reformar un país, però amb acords clars, amplis i duradors, es pot resoldre una forta crisi tot i haver-hi debat i, fins i tot, conflicte polític i social.

Si vols saber-ne més

 

   

Ramon Tremosa-Suècia no és l’Alemanya de l’est

Persson, com molts suecs, era un petit propietari forestal i sovint recordava que “la poda molt intensa dels arbres, si és necessària, els acaba salvant”. El vaig conèixer a Brussel·les, participava sovint a les conferències del European Forest Institut, que llavors dirigia el català amb arrels ribagorçanes Marc Palahí.

L’any 2014 Persson va visitar Atenes i va compartir l’experiència de Suècia en plena crisi del deute grec. Hi va exposar tres idees principals: cal explicar honestament la gravetat de la crisi, cal recuperar la confiança dels mercats financers mitjançant un pla fiscal creïble i cal combinar retallades de despesa pública amb reformes estructurals que millorin el sector públic i l’economia.

Avui Grècia marca el camí de França: segons l’Eurostat, Grècia va generar l’any 2025 un superàvit fiscal equivalent al 2% del seu PIB, fet que ha permès una altra gran retallada del deute públic grec fins al 142% del PIB, a tocar del nivell d’Itàlia (139%). L’any 2021 el deute públic a Grècia equivalia al 210% del PIB.

França fa 50 anys que no genera cap superàvit pressupostari i, des de l’entrada de l’euro, gairebé tots els anys ha incomplert sistemàticament la regla del 3% del PIB com a màxim de dèficit públic, pactada al Tractat de Maastricht. En les darreres dècades el dèficit públic anual s’ha situat entre el 4% i el 6% del PIB. Així el deute públic, resultat de l’acumulació de dèficits, fan que a França a finals de 2026 el deute públic se situï a tocar del 120% del PIB, un percentatge que duplica el 60% com a límit màxim, fixat també a Maastricht.

"França fa 50 anys que no genera cap superàvit pressupostari i, des de l’entrada de l’euro, gairebé tots els anys ha incomplert sistemàticament la regla del 3% del PIB com a màxim de dèficit públic"

L’any 2008, just abans de la crisi financera, el deute públic a França i Alemanya se situava al voltant del 60%. Des de llavors, però la trajectòria ha estat divergent: a Berlín el pes del deute públic sobre el PIB ha anat pujant i baixant d’acord amb les expansions i les crisis, però avui és del 62% i el govern alemany té un gran marge i una àmplia capacitat d’augmentar la despesa pública i el dèficit públic, si així ho requereix per exemple fer front a la crisi derivada de la guerra de l’Iran o el suport a la Ucraïna atacada per Rússia.

A França, però, la secular manca de disciplina fiscal ha portat el país al límit i la guerra de l’Iran ha disparat la prima de risc del seu deute públic: la inflació mundial provocada pel conflicte a l'Orient Mitjà força la pujada dels tipus d’interès arreu del món, però és més intensa en països amb una posició fiscal més feble.

França pateix també una crisi de confiança: el seu parlament està fortament fragmentat i és incapaç de pactar un consens per diagnosticar els problemes del país i pactar-ne les solucions. En dos anys el parlament francès ha fet caure els primers ministres Michel Barnier i François Bayrou, que van plantejar la necessitat de fer front al dèficit i al deute públic. Avui els mercats financers desconfien de França de manera creixent, exigint tipus d’interès del seu deute públic més alts que als PIGS, els països mediterranis de l’euro, que el 2012 gairebé fan esclatar la moneda única, però que avui lideren la consolidació dels comptes públics a la zona euro.

El pas del temps sense afrontar el problema va comportant una lenta però persistent degradació del deute públic francès per part de les agències de ràting internacionals. Això comporta que arreu del món fons de pensions i d’inversió vagin ordenant la venda de deute públic francès, en una espiral negativa que la violència als carrers del país només fa empitjorar. L’alça dels tipus encareix les despeses financeres d’un deute públic creixent i l’espiral negativa es va fent més grossa. Potser a França esperen que la crisi financera de l’Estat esclati del tot, per tal de demanar llavors un rescat l'FMI i al BCE, i que siguin aquests organismes des de fora del país els que indiquin el camí a seguir i imposin mesures impopulars?

"França no és Grècia i és massa gran per ser rescatada, però el país no pot continuar sense controlar el dèficit i el deute com ha fet fins ara"

França no és Grècia i és massa gran per ser rescatada, però el país no pot continuar sense controlar el dèficit i el deute com ha fet fins ara. Els francesos no poden continuar jubilant-se abans, treballar menys hores, tenir les pensions més generoses i la despesa social més alta del món desenvolupat... a costa dels seus socis més disciplinats de la zona euro? Sense el paraigua de l’euro i del BCE avui França es finançaria a uns tipus d’interès molt més alts dels que ho fa: només cal mirar els tipus que paga la Gran Bretanya.

Potser Christine Lagarde, que ha anunciat que deixarà la presidència del BCE uns mesos abans del final del seu mandat, s’haurà d’arremangar i presentar-se a les eleccions presidencials de França del pròxim mes de maig: només ella pot aconseguir a la segona volta articular una majoria prou clara que pugui vèncer la ultradretana Marine Le Pen, massa amiga de Putin i amb una agenda prou coneguda de desmantellament gradual de la UE i, fins i tot, de trencament de l’euro. La necessària consolidació fiscal a França ja no es pot ajornar més.