Sobre les amistats i la distància

He escrit sovint sobre amistats a distància, i també sobre les relacions adultes i el poc temps que tenim quan ens fem grans. No voldria repetir-me, ni tampoc entrar en arguments circulars sobre les contradiccions de la vida i sobre com tenir més anys a la motxilla a vegades també significa tenir menys energia i menys espais on compartir coses que abans eren naturals. Arriba un moment a la vida en què compartir pis passa de ser una experiència emocionant a una llosa que desitjaries poder resoldre aviat. Però també hi ha un moment en què et retrobes amb els teus antics companys de pis, aquelles persones que et van ser família durant uns mesos i que encara tenen un lloc especial al teu cor i, vulguis o no, et fan reflexionar sobre tot el que heu passat plegats.

Quan arribes a un país nou, hi ha un període en què tens molts dubtes. Què hi faig, jo, aquí? Per què he canviat un país bonic on el sol és una rutina per un lloc humit i plujós on el sol és un privilegi? Realment necessito tenir més diners i estalviar a canvi d’això? Val la pena estar lluny de la família i dels éssers estimats a canvi de tenir més oportunitats laborals i poder dedicar-me a una cosa que m’apassioni? Tothom que ha marxat fora per voluntat pròpia de la meva generació té aquests dubtes. Quan no marxes d’una situació dolenta, és a dir, quan no ets una persona migrant per urgència o necessitat, sinó pel desig de millorar la teva vida o, senzillament, de fer això que els avis consideren “veure món”, el trasllat és més senzill, però trobar respostes és molt més complicat.

"Les amistats a distància que abans vivies cada dia prenen un gust de nostàlgia, però també una enorme felicitat de veure que, encara que ja no compartim la quotidianitat, ens entenem d’una manera especial"

Quan et retrobes amb aquelles persones que van compartir aquests moments de dubte amb tu, penses de quina manera has fet camí fins ara. També admires la manera com elles han fet el seu propi camí. Han passat mesos i anys, i més enllà de l’amistat que s’ha mantingut, algunes han canviat de residència, de feina, d’amistats, o les seves prioritats s’han reorganitzat. Hi ha hagut moments durs, també hi ha hagut moments de molta felicitat; moments en què la vida ha passat pel mig i moments en què nosaltres hem passat pel mig de la vida.

Les amistats a distància que abans vivies cada dia prenen un gust de nostàlgia, però també una enorme felicitat: la de veure que, encara que els mesos han passat i ja no compartim la quotidianitat, ens entenem d’una manera especial. Hi ha alguna cosa entre les mirades, una complicitat de saber quan estem amagant alguna cosa, de conèixer-nos les manies o, fins i tot, d’endevinar quan alguna cosa els fa gràcia per sota del nas. El retrobament és bonic perquè comproves que, encara que les nostres vides hagin canviat, nosaltres seguim essent les mateixes persones. I existeix allò que els holandesos en diuen lichtpuntje, una petita llum d’esperança en les nostres vides i en els nostres futurs. Malgrat ja no compartir cuina i lavabo, les amistats que es mantenen un cop es tanca la porta del pis compartit duren més del que ens hauríem imaginat: perquè, d’alguna manera, aquell temps viscut plegades continua existint en nosaltres, com una petita casa interior a la qual sempre podem tornar.