Entre la ràbia i l’esperança, un altre 8M

11 de Març de 2026

Un altre cop travessem un 8M on el món està fet un desastre, però estem desconcentrades, discutint encara com si el principal problema de les dones fos només la paga desigual. Estimades, hi ha moltes coses que ens urgeixen molt més, si bé en la nostra part del món ja podem entrar en processos judicials si sabem que cobrem menys que els nostres companys homes. Ara que la cursa ja està avançada, no podem seguir conformant-nos amb els èxits de fa vint anys.

I un any més, estic cansada dels “estats dels feminismes” on les dones han de ser com un esprai de neteja: ideal per a totes les superfícies. Jo no vull ser una superheroïna, de la mateixa manera que no vull ser mestressa de casa. Jo vull una feina que em permeti realitzar-me, però marxar abans sense donar explicacions a ningú si el meu fill està malalt o si he d’anar a buscar la meva mare a l’aeroport.

Vull un “estat dels feminismes” on ningú qüestioni per què és la meva parella i no jo qui es demana jornada reduïda després de la baixa de maternitat; vull un “estat dels feminismes” on no hagi d’explicar a ningú que el dia de l’orgull és necessari perquè ser queer és il·legal a molts països i no haver de mirar amb ulls plorosos les nenes que conec perquè penso que, si haguessin nascut una mica més lluny, no podrien llegir.

"Estic cansada dels 'estats dels feminismes' on les dones han de ser com un esprai de neteja: ideal per a totes les superfícies"

Estic cansada de les dones joves que afirmen que no són feministes, però que es beneficien de les causes que van costar la vida a moltes dones arreu del món perquè elles puguin dir disbarats davant de la càmera del seu Instagram. Estic cansada de veure companyes i dones arreu cansades, completament sobrecarregades per les tasques de cures que han d’assumir perquè cap home ho farà per elles, llançant els seus somnis per la finestra només perquè no hi ha ningú que hagi pensat que potser no és que ella necessités ajuda, sinó que només havia de fer la meitat de la feina per començar.

Estic tipa de veure mares que semblen solteres tot i estar casades amb senyors que no saben ni quins productes es compren a casa seva, o de veure com, als aeroports, les mares s’encarreguen de les criatures plorant mentre els pares fan cara d’enfadats perquè estan “fent un espectacle”. Estic tipa de viure en un país que presumeix de feminista, però on dir flikker als teus amics “com a broma” segueix essent un fet normalitzat per a moltes persones.

Estic tipa de veure com, aquí, es normalitza el discurs que els immigrants han vingut a robar-nos la feina i violar les nostres dones mentre tenim llistes eternes d’homes blancs i poderosos que s’han dedicat a fer barbaritats amb menors d’edat de manera ni tan sols tan encoberta. Estic tipa de visitar un país que s’autoproclama com el país de la llibertat, però on, en molts dels seus estats, les dones no poden avortar de manera digna i coberta per la seguretat social.

Cada any, al voltant del 8M, m’enfado moltíssim. M’enfado perquè veig els missatges absurds de moltes persones que tothom sap que són part dels problemes contra els quals lluitem compartint que estimen la dona més important de la seva vida: la seva mare, o la mare dels seus fills. M’enfada veure que les mateixes institucions que ens ignoren durant tot l’any es cobreixen de lila, que les empreses fan especials del dia de la dona en forma d’un bonus de descompte o un tractament especial per a les dones.

"M’enfada veure que les mateixes institucions que ens ignoren durant tot l’any es cobreixen de lila, o que les empreses fan especials del dia de la dona en forma d’un bonus de descompte"

M’enrabia veure com molts homes han fet servir l’excusa de ser feministes per encobrir els seus crims. Però, per sobre de tot, a cada manifestació del 8M miro una nena petita, que ha estat portada per la seva mare a la trobada, i veig com somriu. En aquell moment, tota la ràbia marxa, la miro tendrament, i li prometo per dins que faré tot el que calgui perquè pugui estudiar, pugui escollir, pugui no haver-ho de fer tot, i pugui viure en la llibertat que tantes dones portem anys preparant perquè ella pugui continuar el camí.