La senyora que parlava amb els ximpanzés

De petita m’agradaven molt els micos. Especialment els ximpanzés. Tenia un peluix d’un mico amb qui anava a tot arreu i mirava els documentals de la biblioteca que parlaven de viure a la natura amb animals que, si bé no humans, mostraven molts trets similars. Em vaig llegir tots els llibrets i contes disponibles sobre aquests animals (soc prou vella per haver nascut amb cap ordinador a casa), fins que la meva mare em va ensenyar que hi havia una senyora que ho havia deixat tot i havia anat a viure a la selva amb els ximpanzés. Aquesta senyora era una científica i volia saber més coses sobre les altres espècies animals que s’assemblen a nosaltres. Un dia em va ensenyar els vídeos on ella es relacionava amb els ximpanzés i em vaig emocionar. Més endavant vaig aprendre el que era una antropòloga i una primatòloga, i uns anys després vaig entendre per què algú voldria deixar-ho tot per anar a viure en un lloc remot per relacionar-se exclusivament amb altres animals.

Fa uns dies ens ha deixat Jane Goodall, la dona que parlava, es relacionava i observava els ximpanzés. Les xarxes socials i les capçaleres dels diaris s’han omplert de missatges de condol. Una persona que estimava els animals difícilment pot ser odiada. I en un moment de tanta desesperança, de tanta violència i dolor, reconforta recordar que hi ha qui es relaciona pacíficament amb la natura, amb una ment oberta i amb la voluntat de comprendre, serenament, què passa dins la ment d’aquests animals.

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-Paraules esdrúixoles

Fa anys que ens relacionem d’una manera molt distanciada amb la natura. Potser anem a fer excursions, caminades, recorrem distàncies amb bicicleta, fem safaris per veure animals exòtics des d’un cotxe, però no interactuem directament amb la natura. No toquem ni abracem els arbres, no observem calmadament animals no domesticats que viuen al voltant de la nostra vida quotidiana, no valorem l’aigua fresca de la pluja regant les plantes, omplint pantans i deixant el terra net de fulles per una estona. No comprenem que el cicle de les coses que passen al nostre voltant està directament relacionat amb els ritmes que hem silenciat dins nostre.

"Fa anys que ens relacionem d’una manera molt distanciada amb la natura. No comprenem que les coses que passen estan directament relacionades amb els ritmes que hem silenciat dins nostre"

Després de la pandèmia, com a mínim a Occident, s’ha produït un gir. Un gir discret, però que guanya força. D’alguna manera, potser arran del moviment ecologista i de la lluita global contra el canvi climàtic, hem arribat a la conclusió que trobem a faltar la natura. Una natura que no hem experimentat mai plenament, però la manca de la qual ens genera una sensació estranya al cos. Per això, potser, moltes ciutats s’estan enverdint; moltes grans metròpolis estan deixant enrere els projectes de gran infraestructura grisa i comencen a invertir en verd i en espais naturals. Els parcs s’han mostrat com a grans espais de socialització i Barcelona, al seu torn, ha començat a reconèixer la importància de projectes com les superilles, el parc de Glòries o altres zones verdes.

Tanmateix, encara ens falta recuperar moltes coses: per recuperar la sensibilitat ens cal tenir una relació cordial i amable amb allò que no és una cosa forana, sinó una cosa ben a dins nostre, en la nostra essència. Per això, persones com Jane Goodall són tan rellevants, perquè en lloc de donar-nos una visió superficial i verda, ens (de)mostren que cal una reconnexió profunda, calmada i lenta amb allò que sempre ha estat part indestriable de la nostra humanitat.