Un vermut sense oliva: el gust amarg de l’autocensura internalitzada

I jo sempre em quedava amb el vermut sense oliva!, crida la mare (Emma Vilarasau) a família, en una escena de la pel·lícula La Casa en Flames, dirigida per Dani de la Orden. La pel·lícula, que representa la versió d’una família burgesa catalana estàndard al precipici d’un atac de nervis, mostra un dels temes que fa dies que em ronden pel cap: si una cosa ha permès a la cultura patriarcal reproduir-se durant tant de temps a les nostres vides és la complicitat femenina.

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-Conte de carbassa, conte que passa

És a dir, que en lloc de cedir les opressions completament a les mans dels homes, el patriarcat ha aconseguit que les mateixes dones siguin les guardianes i les vigilants d’una sèrie d’expectatives socials i culturals que passen de generació en generació. I això no es deu a cap maldat, ni tampoc a cap conspiració, sinó a una sèrie d’estereotips i creences que reforcen tot allò que el patriarcat defensa de manera quasi imperceptible. Per què, per exemple, en una reunió familiar, els homes sempre fan la barbacoa i les dones els entrants? Per què els homes sempre seguen la gespa i les dones posen rentadores i renten els plats? Per què, a les trobades d’amics, és habitual que ells continuïn conversant mentre elles ja recullen? Per què quan hi ha convidats és la mare qui pensa el menú i el pare qui fa “el plat estrella”? Per què a les vacances familiars els homes condueixen i les dones fan les maletes?

"El patriarcat ha aconseguit que les mateixes dones siguin les guardianes i les vigilants d’una sèrie d’expectatives socials i culturals que passen de generació en generació"

Però en lloc de veure les inconsistències, sovint atribuïm a la casualitat el que es repeteix de manera silenciosa. “Escolta, en Josep Maria també neteja els plats, de tant en tant”, o “és que les dones no en saben, de segar la gespa” o “ja se sap, que en coses de canalla, les mares hi tenen més mà esquerra”. Per molt feministes que siguem, totes continuem arrelades a alguna d’aquestes versions imperceptibles de masclismes arrelats a la nostra cultura. Malgrat tot, quan moltes sentim “I jo sempre em quedava amb el vermut sense oliva!”, ens ve al cap una dona de la família, a qui mai li feia res fer aquest petit sacrifici i quedar-se amb el vermut sense oliva, el tros més petit de carn, o sense repetir tapa. Perquè la idea del sacrifici és una de les que s’ha lloat en les dones des de temps que no podem recordar. I és justament aquesta idea del sacrifici com a valor en si que més endavant fa que es produeixi un fenomen que es coneix com a “autocensura internalitzada”.

Aquests petits actes, irrisoris i que moltes vegades podem considerar que no afecten la nostra manera de ser són justament els que acaben fent més mal: petites confirmacions constants que erosionen la manera com les dones es perceben a si mateixes, fins al punt que costa veure’s com a éssers capaços, amb autoritat i mereixedores del que volen. Així,

A les dones ens costa molt més prendre’ns seriosament.
A les dones ens costa molt més considerar que la nostra feina és important.
A les dones ens costa molt més ser percebudes com a líders o decisores. 

A les dones ens costa molt més assumir que tenim el mateix dret que un home a un ascens, o a ocupar un lloc igual o superior al seu.
Als homes, en canvi, en general, no els costa tant pensar que són collonuts.

A les dones, explícitament o de manera subtil, se’ns ha fet creure que el nostre valor depenia de ser complaents, simpàtiques, servicials i plaents, i no pas intel·ligents, perseverants, valentes o lluitadores. I això viatja i ha viatjat més enllà de l’educació que hàgim rebut a casa, perquè es trasllada socialment de generació en generació, convertint-se en una xacra molt ben arrelada i, per tant, molt difícil de combatre. Per exemple, com surt a la pel·lícula, la mare ha après que els fills li tornarien amb amor tots els sacrificis quotidians. Ha crescut amb la idea que el sacrifici la portaria a la felicitat, i ara, de gran, veu que no només no ha estat així, sinó que aquell amor incondicional que pensava que rebria tampoc ha arribat.

"Ningú et donarà un premi per quedar-te el vermut sense oliva, ni per haver pensat que no estaves tan ben preparada per optar a aquell ascens, ni per deixar-te trepitjar amb un somriure pels teus companys de feina"

Ningú et donarà un premi per quedar-te el vermut sense oliva, ni per haver pensat que no estaves tan ben preparada per optar a aquell ascens, ni per deixar-te trepitjar amb un somriure pels teus companys de feina. Tampoc han donat mai cap recompensa a la més simpàtica de l’oficina ni a la que sempre deia que sí a tot per por de ser percebuda com poc compromesa. Tampoc hi ha premi per a la que desparava taula quan tothom ja era fora, ni per a la que buidava el rentaplats pels companys de pis que no s’hi fixaven o que ja sabien que, tard o d’hora, ho faria algú altre. Totes aquestes coses, aquests petits sacrificis, els fem sense que ningú ens obligui, però esperem que hi hagi una recompensa que, sento ser jo la que ho anticipi, però no arribarà mai. El més trist és que tenim la certesa, nosaltres mateixes i sense l’ajuda de ningú, que les nostres coses sempre són secundàries i poden esperar. I això fa que, després, comprenguem que el vermut sense oliva és, en realitat, el nostre. Sense que faci falta que ningú a la taula ens ho digui, ni tan sols ho pensi.

Com en podem sortir, d’aquesta autocensura interioritzada? Hem d’aprendre a ser més penques? O potser no es tracta tant de treure el colze com de deixar de demanar permís per existir? Potser és començar per dir “això és meu” sense excuses. Potser és deixar el plat brut sobre la taula o reclamar l’oliva del vermut. Potser és no esperar més que algú ens reconegui com a vàlides. I això passa, necessàriament, per un procés de prendre’ns molt més seriosament a nosaltres mateixes.