El 'Day Zero' del 'Day One'

He vist el primer capítol de Day One, el nou thriller tecnològic de Prime Video, una sèrie de sis capítols ambientada a Barcelona. S’estrena el dia 13 de març a Prime Video en un llançament global a 240 països i territoris d’arreu del món, doblada a 24 idiomes. Quinze dies més tard estarà disponible al 3Cat en obert juntament amb continguts extra.

Em diuen que no puc fer espòilers fins al dia de l’estrena, però en puc explicar unes quantes coses. Deu ser que no hi ha espòilers al tràiler oficial.

Si vols saber-ne més

 

   

Josep M. Ganyet-Bad Bunny: l’escenari és el món

Comencem pel principi. En el món del programari, day one fa referència al dia del llançament d’un producte. A Amazon, Jeff Bezos ho ha convertit en una actitud empresarial: fes que cada dia sigui com el primer dia d’una startup (me’n reservo l’opinió). Day One, la sèrie, aprofita el concepte per portar-nos a un moment zero on alguna cosa canvia i ja no hi ha marxa enrere.

Day One consta de sis episodis de 45 minuts i és dirigida per Marta Pahissa i Víctor Cuadrado. El repartiment està format per actors i actrius de primer nivell com Álex González, Alba Planas, Jordi Mollà, Iván Massagué, Asier Etxeandia, Renata Notni i Mireia Oriol, entre d’altres.

Però hi ha un altre actor que no passa gens desapercebut: Barcelona. I no com a postal ni com a skyline recognoscible, sinó com a infraestructura científica i tecnològica. El MareNostrum del Barcelona Supercomputing Center (BSC), el Sincrotró Alba, la torre de Collserola, el districte 22@, la Torre Glòries i, sobretot, la Universitat Pompeu Fabra (UPF), un escenari que em toca de prop i que és rellevant per a la trama de la sèrie. Allò de la Barcelona plató, que tant molesta quan vols aparcar al Poblenou, doncs això.

L’objectiu principal de la sèrie és entretenir. En aquest sentit, és un producte per al consum audiovisual massiu. Però hi ha dos objectius més subtils que en determinaran l’èxit. El primer, més evident i més abastable, és el de situar Barcelona al mapa tecnològic i científic global. No és que no hi sigui, és que no se sap; no ho sabem. La ciutat ja és al relat turístic, arquitectònic i futbolístic global, un relat que durant dècades ha monopolitzat la seva projecció exterior amb unes externalitats negatives inassumibles. Ens aniria molt bé que a aquest relat s’hi afegís el científic i tecnològic. No és cap caprici: el país compta amb centres de recerca, hubs internacionals, universitats i infraestructures de primer nivell, però sovint no forma part de l’imaginari col·lectiu, començant per nosaltres.

"No és que Barcelona no hi sigui, al mapa tecnològic i científic global, és que no se sap; no ho sabem"

Segons l’últim Tech Hubs Overview de la Mobile World Capital, Catalunya comptava amb 203 hubs tecnològics internacionals a finals de 2025, amb un impacte econòmic de 4.109 milions d’euros i 46.080 llocs de treball, un 10% més que l’any anterior. Només durant el 2024 aquests centres van crear 4.433 nous llocs de feina, i les projeccions apunten que l’ocupació podria arribar a les 51.526 persones el 2026. I aquesta és només la fotografia més recent. El gruix d’aquesta activitat es concentra a Barcelona —al voltant del 70%—, especialment als districtes de Sant Martí i l’Eixample, convertits en veritables nodes d’innovació dins la ciutat. Barcelona es mereix la foto.

Day One tampoc no és un Black Mirror. I això té a veure amb el segon objectiu, més subtil i ambiciós. Caure en el negremirallisme hauria estat la solució fàcil: situar l’acció en un futur pròxim, buscar una situació al voltant de la tecnologia que ens interpel·li a tots, portar-la a l’extrem en el sentit mcluhanià del terme (fins que es degradi), fer-nos passejar per la vall inquietant (uncanny valley) i quan ja tinguem el nus a l’estómac, tallar a negre amb un so sec i fins al pròxim episodi. No.

L’acció se situa en un present proper i aquí, amb tecnologies que ens interpel·len pel que tenen de quotidianes, presentades per actors a qui tots coneixem la cara i en escenaris on tots hem passat (especialment jo a la UPF).

Però la sèrie té una vocació molt més ambiciosa que posar la societat davant del mirall negre o que fer un publireportatge à la Vicky, Cristina, Barcelona per a mil·lennistes. El guió no defuig l’etern debat de la tecnologia com a alliberadora o com a esclavitzadora, un debat més necessari que mai (joc per a quan la veieu: proveu de localitzar l’empresa del dolent).

"El guió no defuig l’etern debat de la tecnologia com a alliberadora o com a esclavitzadora, un debat més necessari que mai"

Els directors Marta Pahissa i Víctor Cuadrado aconsegueixen que Barcelona sigui no només l’escenari perfecte per a un thriller tecnològic, sinó que també ho sigui per al debat ètic sobre l’ús de la tecnologia. Pel que fa a la primera, us he de dir que en cap moment no vaig trobar a faltar merdes americanes; la sèrie és creïble. Pel que fa al segon, em falta veure la resta de capítols per veure com es resol el debat que el primer ja planteja.

Ah i un detall: tret d’un Windows a la universitat, les interfícies dels ordinadors que surten —allò d’Access Denied i Downloading— també són de mentida, com a Hollywood. Bravo.