Tu, tot, tothom i Coppola

Està passant tot i està passant ara. M’està passant a mi, li passa al meu soci, als meus companys de feina, a ma germana a un amic que feia cinc anys amb qui no parlava i al meu professor de grec. Tuits virals, vídeos que ho comenten i experts de pela amb cinquanta que ho analitzen. En parlen a les ràdios, els diaris en fan columnes i del 3Cat em van trucar perquè avui hi anés a parlar-ne. Ho havíem sentit a dir, n’havíem llegit alguna cosa, ens imaginàvem que podia arribar, potser no ens ho crèiem del tot, però ja és aquí: la IA ens està deixant sense feina. Sí?

El Quim, un amic de tota la vida: dissenyador, tipògraf, pintor i empresari des que el conec. El darrer dels seus projectes empresarials ha estat Petit Comitè, un estudi que va fundar fa 24 anys. Identitat corporativa, campanyes d’exteriors, senyalètica per a museus, web, tipografia, cartells… tot de molt nivell. Majoritàriament per a clients corporatius i administració, d’aquí però amb destacats projectes internacionals. De la majoria de feines que li conec me’n faria un pòster per penjar al menjador.

Si vols saber-ne més

 

   

Josep M. Ganyet-Bad Bunny: l’escenari és el món

Quan ara fa uns quatre anys van sortir Midjourney i Stable Diffusion —les primeres plataformes de generació d’imatges mínimament competents—, em vaig posar a explorar-lo amb ell i la gent del seu estudi. Interessant, útil per a explorar idees; com un becari a qui li pots encarregar feines rutinàries. Una eina més a la caixa d’eines del dissenyador, com ho són el Photoshop o l’Illustrator. Això ho deia jo: “Fins que això millori i ho faci millor que nosaltres, dona-li temps”, em deia el Quim.

Avui Petit Comitè no existeix. Ha sigut per culpa de la IA generativa? No ho sabem, però el que sí que sabem és que no hi ha ajudat. La IA generativa permet a un expert com el Quim, amb més de 30 anys de carrera, ser molt eficient en les feines rutinàries; posem per cas generar idees per dissenyar una marca. Desenes de variacions per hora per inspirar-se, descartar unes idees o per aprofundir en d’altres. Ho pot fer perquè l’eina que li permet ser tan eficient és pràcticament gratuïta i accessible des del mòbil.

També pel seu client. Més concretament, pel becari del departament de comunicació que acaba de sortir d’un cicle formatiu d’audiovisual i que a més sap generar imatges amb Nano Banana de Google i vídeos amb Veo 3.

"La IA no ens prendrà la feina, ens la prendrà el cap del becari que ja li està bé anar tirant amb resultats mediocres"

D’un dia per l’altre, la diferència entre les competències d’un expert i les d’un becari espavilat s’ha reduït. És clar que el resultat de l’expert, amb les mateixes eines, serà molt millor, però un resultat prou bo és bo per a prou gent. La IA no ens prendrà la feina, ens la prendrà el cap del becari a qui ja li està bé anar tirant amb resultats mediocres.

He seguit de molt a prop el cas per raons òbvies i per veure si això podria repercutir en el nostre negociat, el de la programació. He escrit en aquestes mateixes pàgines de com de ràpid va tot, i de com els LLM funcionen particularment bé en programació. No és estrany: els llenguatges de programació són, per definició, formals; no tenen les ambigüitats dels nostres llenguatges naturals, i a la xarxa, a més de llibres, manuals i documentació, hi ha milions d’interaccions a fòrums de programació on tots els problemes que et puguis trobar ja s’hi han resolt. La programació és, doncs, un àmbit natural d’aplicació dels LLM.

És per això, i per l'experiència del meu amic Quim, que ja fa un any vam començar a incorporar la IA als processos de programació; d’entrada com un assistent, un autocompletar avançat, fins que a poc a poc, refinant processos i metodologies, hem aconseguit automatitzar tot el procés de programació. I els cap de programació va contemplar la seva obra i veié que era bona. I tot era bell fins que Claude Code davallà del núvol. El salt ha estat quàntic: els temps mitjans de desenvolupament s’han reduït a una tercera part. Jo mateix he tornat a programar i a gaudir fent-ho.

"Els temps mitjans de desenvolupament s’han reduït a una tercera part. Jo mateix he tornat a programar i a gaudir fent-ho"

Una de les primeres coses que vaig fer per provar Claude Code en un entorn controlat va ser posar ordre al meu estudi de música, un estudi on he passat més hores reorganitzant sintetitzadors, connectant, cablejant i configurant que no pas fent-hi música. Però la felicitat és el camí, no arribar. Doncs bé, ja feia temps que volia fer un esquema de tot el cablejat —elèctric, MIDI, àudio— que hi ha entre sintetitzadors, seqüenciadors, hubs, taula de so i ordinador. Mandra infinita. Vaig baixar-me el Visual Studio Code, l’hi vaig endollar el Claude Code i em vaig posar a programar en Python, que en sé justet. Bé, de fet, el que vaig fer és programar en català, dient-li al Claude què volia i com. Mentrestant, jo veia com Claude em generava el programa davant dels meus ulls. 

Li vaig dir que volia un esquema de tot el cablejat de l’estudi. En qüestió de minuts va programar tota una sèrie de testos per enviar senyals de MIDI (nota i durada) a cada sintetitzador. A cada test em preguntava si sonaven i, d’acord amb la meva resposta, anava actualitzant l’esquema de configuració. Al cap d’unes quantes iteracions, no només me’n va fer l’esquema, sinó que va trobar un error de cablejat de MIDI i em va recomanar una millor solució.

Si no heu entès res del que us he dit, no cal: quedeu-vos només amb la idea que, amb quatre proves que es va programar, va poder comprendre millor que jo la configuració física del meu estudi de música. Això sí, amb la meva inestimable col·laboració com a becari de luxe.

Si vols saber-ne més

 

   

Josep M. Ganyet-Programeu per no programar

En l’àmbit professional, el que hem observat és que els nostres programadors més experimentats han fet un salt qualitatiu i quantitatiu; d’un dia a l’altre s’han convertit en enginyers de programari i han rebaixat els temps de desenvolupament a la tercera part. Els més novells, en canvi, també han millorat els temps, però el salt no ha sigut qualitatiu. Per treure-li tot el suc a aquesta combinació persona-màquina, cal tenir prou experiència per saber què cal demanar-li, com i per a què.

És per això que quan divendres passat vaig llegir l’article, ja famós, Alguna cosa grossa està passant, del Matt Shumer, vaig pensar que l’hauria pogut haver escrit jo (segurament no tan hiperbòlic). Tol el que l’autor explica és molt semblant al que acabeu de llegir. La tesi del seu article és que tot va molt de pressa i que la programació ja és un problema resolt, atès que els LLM ho fan ja millor que nosaltres; se sentia inútil. Deia que això que ara està passant en l’àmbit de la programació aviat passaria a la resta de feines i que ningú no està parlant de l’elefant a l’habitació: ens en quedarem sense.

Estant totalment d’acord amb la part experiencial del seu article, aquesta darrera part més predictiva em costa més. Més que res perquè no sabem que passarà i m’entesto a ser optimista i pensar que serem més, que farem més coses i millors.

"Generar un programa no et fa programador de la mateixa manera que generar un poema no et fa poeta"

Avui qualsevol pot fer un disseny amb un LLM i crear una aplicació sense saber programar. Que es pugui fer no vol dir que sigui òptim; el disseny serà de qualitat mitjana i l’aplicació tindrà uns forats de seguretat com el túnel de Viella. Ara bé, generar un programa no et fa programador de la mateixa manera que generar un poema no et fa poeta.

Costa de creure que una tecnologia ens pugui deixar sense feina. Sempre que una nova tecnologia ha accelerat els temps de producció, hem acabat fent més feina. Quan va arribar el correu electrònic, no vam continuar enviant una carta cada setmana, sinó que en vam enviar moltíssimes més (massa pel meu gust). I a més, més gent ho va fer.

Que més gent programi, en principi, està bé. Que més gent dissenyi també. Això vol dir que d’aquí a no res tindrem encara millors professionals simplement perquè més gent haurà pogut accedir sense barreres a feines que les tenen molt altes. En aquest sentit, em ve al cap una reflexió que va fer Francis Ford Coppola als anys 80, que quan li van preguntar per les càmeres de vídeo domèstic, va dir: 

“La meva gran esperança ara és que amb aquestes noves càmeres de vídeo de vuit mil·límetres, la gent que normalment no faria una pel·lícula estarà en condicions de fer-la. I de cop i volta un dia, una nena grassoneta d'Ohio serà la nova Mozart i farà una pel·lícula preciosa amb la petita gravadora del seu pare, i per fi es destruirà per sempre l'anomenat professionalisme del cinema i es convertirà en una forma d’art”.

In Coppola we trust.