Que no ens caigui el núvol al cap

“Som a l'any 50 abans de Crist. Tota la Gàl·lia és ocupada pels romans... Tota? No! Un llogaret del nord habitat per gals indomables rebutja una vegada i una altra vegada ferotgement l'invasor”.

Així comencen tots els còmics d’Astèrix, l’indomable gerrer gal que junt amb el seu inseparable company Obèlix planten cara a Juli Cèsar i al totpoderós imperi romà. Només tenen por a una cosa: que el cel els caigui al cap.

Quan em toca explicar què és “el núvol”, sempre començo explicant allò que no és. La paraula suggereix lleugeresa, transparència, espais nets i cel obert. Ens fa mirar amunt, com si tot funcionés en una capa vaporosa per damunt nostre. Doncs no: el núvol és tot el contrari. Podem pensar en el núvol com si fos l’ordinador d’algú altre. Quan hi “pugem” un document (perquè, és clar, els núvols són a dalt), el que fem realment és copiar les nostres dades a la màquina d’un tercer. I, des d’aquell mateix instant, la custòdia passa a ser compartida: les dades continuen essent nostres, però ja depenem de la bona fe i dels interessos comercials d’una empresa que difícilment es caracteritza per la transparència.

"La paraula suggereix lleugeresa, transparència, espais nets i cel obert. Doncs no: el núvol és tot el contrari"

Tampoc és un espai obert, lleuger ni eteri. El núvol és una infraestructura de ferro i formigó formada per milions d’ordinadors, instal·lats sota terra en polígons industrials anònims, protegits com si fossin búnquers nuclears. El núvol és molt terrenal. Fins ara.

Ho dic perquè Google vol, literalment, pujar el núvol a dalt: a l’espai. En diuen Project Suncatcher. La idea és posar centres de dades en òrbita; constel·lacions de satèl·lits amb xips d’IA, servidors suspesos en òrbita baixa a uns 650 quilòmetres de la Terra. Un projecte que sembla sortit també d’un còmic —de ciència-ficció—, que Google presenta com la solució als problemes energètics, de capacitat de computació i als costos de construir a la Terra.

El relat és seductor perquè l’hem vist en incomptables novel·les i pel·lícules del futur: energia solar inesgotable, refredament natural, absència de sòl urbanitzat, menys impacte local. Però la realitat és molt tossuda, i la llei de la gravetat, punyetera. Per començar, enviar paquets a l’espai és caríssim. Cada gram que posem en òrbita té un cost econòmic i ambiental enorme. Els llançaments espacials emeten centenars de tones de CO₂; centenars d’ordinadors a l’espai generen una petjada de carboni astronòmica, fins i tot, abans de començar a funcionar. Tot i això, Google espera que els costos hagin baixat fins a 200 dòlars/kg l’any 2030, que ja faria rendible el projecte.

Després hi ha els problemes tècnics: com es repara un servidor quan falla? Al núvol de sota terra, un tècnic hi arriba en minuts. En òrbita, l’única opció és deixar-lo morir i substituir tot el satèl·lit. O bé enviar-hi robots, que encara és més del futur. Com garantim la seguretat d’aital infraestructura, vulnerable a micrometeorits i radiació solar? I els sabotatges? Si la infraestructura és crítica, ja podeu estar segurs que hi haurà qui inverteixi fortunes a furonejar el sistema o destruir-lo físicament. I encara més important: qui controla aquesta nova “frontera computacional” que, literalment, s’escapa de la jurisdicció terrestre?

"Situar centres de dades fora de qualsevol estat pot facilitar a les grans empreses esquivar regulacions, sobiranies digitals i lleis de protecció de dades"

Hi ha també el pervers incentiu geopolític: situar centres de dades fora de qualsevol estat pot facilitar a les grans empreses esquivar regulacions, sobiranies digitals i lleis de protecció de dades. Si el núvol ja és poc transparent avui, amb les grans tecnològiques escapant-se de les jurisdiccions locals per forats de cuc legals, no em vull ni imaginar què faran quan les seves (les nostres) dades estiguin en òrbita.

I encara un últim detall de gravetat: els satèl·lits no desapareixen. Quan moren, cal desorbitar-los. Si no, es converteixen en ferralla espacial. En una òrbita baixa cada vegada més congestionada, afegir-hi centenars de centres de dades flotants és, com a mínim, arriscat. Ho sabem perquè ja ens ha caigut algun satèl·lit al cap.

Tot plegat dibuixa una idea més propera a la fugida endavant acceleracionista que a la innovació responsable. Ens agrada pensar que els problemes complexos tenen solucions espectaculars: posar servidors a l’espai sona bé, és èpic i genera titulars. Però l’experiència històrica a la Terra ens diu que la major part de les crisis —energètiques, ambientals, migratòries— no es resolen projectant-les fora de l’àmbit afectat, sinó gestionant-les on es generen.

Si vols saber-ne més

 

   

Josep M. Ganyet-Webs are-a-changing

Al col·lapse de les civilitzacions del Bronze Final, cap al 1177 aC, els regnes de l’Orient Mediterrani van intentar respondre a una concatenació de problemes —sequera, fam, inestabilitat política, moviments poblacionals, pèrdua de comerç— amb solucions que ignoraven l’arrel real dels problemes. Van construir muralles més gruixudes, van buscar enemics externs, van intensificar els esforços militars… i nogensmenys es van ensulsiar.

Fer centres de dades més eficients, limitar-ne el creixement desbocat, aprofitar millor la calor residual, situar-los només en zones amb excedent renovable, impulsar xips i models d’IA que consumeixin menys energia. Hauríem de començar per aquí. Són opcions menys del futur —i segurament menys rendibles— que posar un núvol en òrbita, però semblen més a l’abast.

Dit això, no sé si ens dirigim cap a un col·lapse com el del 1177 aC, on la nostra civilització s’ensulsiarà per la incapacitat d’afrontar a temps els problemes que genera. Però sí que l’anunci de Google ens hi acosta. Concretament, ens porta a la Gàl·lia del 50 aC, on l’Astèrix i companyia tenien por que el cel els caigués al cap. Una idea que pot deixar de ser un mite de l’edat del ferro per convertir-se en una realitat de l’edat de la IA.