De bombetes i finestres

Hi ha una bombeta a Livermore, Califòrnia, que fa més de 120 anys que crema. És molt més que un rècord Guinness recurrent: és la prova física que les coses podrien durar molt més del que duren.

A la banda oposada hi ha la tecnologia digital que fem servir cada dia amb cicles d’operació sempre més curts. Cada vegada que Microsoft decideix retirar el suport a una versió del seu popular sistema operatiu Windows, milions d’ordinadors es converteixen en ferralla digital. No perquè deixin de ser útils, sinó perquè deixen de ser “segurs”. I no és per culpa nostra, sinó per culpa de ciberdelinqüents malànimes a qui els agrada posar el nas en els nostres ordinadors. El Windows 10 ha deixat de rebre actualitzacions aquest octubre per a bona part del món; només Europa ha arrencat un any extra de gràcia per als usuaris particulars gràcies a la feina incansable de l’OCU. Passat aquest any de coll, els usuaris que continuïn amb el Windows 10 quedaran literalment exposats als ciberatacs.

La bombeta de Livermore funciona perquè és prèvia a l’era industrial. La van fer a finals de la dècada de 1890 a la Shelby Electric Company d'Ohio, a mà, i la van donar al cos de bombers de Livermore-Pleasanton a Califòrnia. La idea que les coses havien de caducar era inaudita llavors. Amb el nou segle i la mecanització del procés de fabricació de bombetes les coses van canviar. I molt. L'any 1924 es va crear el càrtel Phoebus, l'aliança entre fabricants de bombetes que va fixar que la vida útil d’una bombeta no podia superar les 1.000 hores. Se’n diu capitalisme d’amiguets: allò que podria durar dècades s’ha de fer obsolet abans que faci obsolet el negoci. 100 anys després, les bombetes són els sistemes operatius, els telèfons i les tauletes. L’obsolescència també l’hem digitalitzada.

"Se’n diu capitalisme d’amiguets: allò que podria durar dècades s’ha de fer obsolet abans que faci obsolet el negoci"

Aquesta setmana, milions d’ordinadors que funcionen perfectament amb Windows 10 quedaran sense protecció només perquè no compleixen els requisits de Windows 11: processadors posteriors al 2018, mòduls TPM, DirectX 12 i d’altres coses que tampoc s’entenen. Obsolescència programada? És més subtil: obsolescència per desconnexió. L’aparell no es fa obsolet, ets tu qui et quedes obsolet fora de la xarxa de seguretat de Microsoft. Un sistema que no es manté amb pegats de seguretat es converteix en una pista d’aterratge per a ciberdelinqüents. I com que Windows, amb el 48%, té la major part de la quota de mercat dels ordinadors personals, aquesta pista és immensa i molt concorreguda.

Si anem més enllà del titular de la notícia, ens adonarem que el perquè no és tant tècnic com econòmic i estratègic. Les noves eines d’IA que Microsoft vol integrar requereixen més potència de càlcul i maquinari recent. Recordem que Microsoft té un acord exclusiu amb OpenAI. El model de negoci és el conegut com a “enmerdament” (terme encunyat per Cory Doctorow): primer s’ofereixen serveis percebuts d’alt valor de franc o en model freemium; un cop generada la dependència, arriben les subscripcions. Tasques que les fèiem nosaltres de franc, com redactar correus, resumir informes o crear presentacions, passen a ser per subscripció. La renovació forçada de maquinari afavoreix la consolidació d’un ecosistema tancat de serveis de pagament que ens fa cada vegada més dependents.

Si vols saber-ne més

 

   

Josep M. Ganyet-Google Zero

Hi ha, emperò, alternatives. Una d’elles és instal·lar sistemes operatius lliures com Linux, que permeten reaprofitar ordinadors antics i seguir treballant de manera segura i eficient. I de franc. No és una solució per a tothom —requereix una mínima adaptació—, però demostra que la caducitat no és inevitable. Tot plegat, la majoria d’usos quotidians que fem d’un ordinador no són especialment exigents: redactar textos, escriure correus, mirar vídeos de YouTube o navegar per internet. Per a aquestes tasques val pràcticament qualsevol màquina fabricada en l’última dècada.

Una altra opció, més cara i amb la mateixa lògica de mercat, és MacOS. Amb només un 8% de quota mundial, els ordinadors Apple són menys atractius per als ciberdelinqüents, i la seva vida útil mitjana és més llarga. No és la panacea, però ofereix un marge temporal que Windows sovint no dona. L’ordinador és més bonic, el sistema operatiu també, però hi seguireu fent el mateix que podríeu fer amb un Linux: redactar textos, escriure correus, mira vídeos de YouTube o navegar per internet.

"Decidir quin sistema operatiu fas servir també és decidir quin model de relació vols tenir amb la tecnologia i, per tant, amb el món"

No estem parlant de tecnologia, sinó de consciència social. Decidir quin sistema operatiu fas servir també és decidir quin model de relació vols tenir amb la tecnologia i, per tant, amb el món: un en què ets propietari del teu dispositiu o un en què depens de la fictícia vida útil d’una bombeta. El programari és la porta d’entrada a la informació; qui en té la clau decideix què veus, fins quan ho pots veure i en quines condicions. El maquinari pot ser sòlid i durador, però és el programari qui mana: el poder no és del ferro, sinó de qui en controla el calendari.

Les conseqüències les teniu al calaix de casa, aquell dels aparells antics: un mòbil que encara s’encén, aquella Palm que recordem amb nostàlgia, un portàtil que només va deixar de tenir suport, una tauleta que vas canviar per una de millor. Multipliqueu aquest calaix pels vora 6.000 milions de persones connectades: segons l’ONU, en un any es generen més de 60 milions de tones de residus electrònics al món.

La bombeta de Livermore continua encesa. No és màgia: és enginyeria. L’obsolescència programada —de màquines i persones— no és una llei natural: és una elecció. I com tota elecció, pot ser revertida. Podríem començar per no canviar la bombeta si no està fosa.