No és normal arribar tard

M’agradaria explicar-vos que, en el meu vessant de formadora, cada vegada es repeteix més una mateixa situació. Són les 9 del matí, hora de començar, però no som tots els que hem de ser. I jo començaria, però, sovint, els qui han convocat la sessió em demanen uns minuts com a deferència per a les persones que arriben tard.

I això m’indigna molt. I no per mi. Jo puc esperar, però em pregunto per què hem de tenir una deferència amb els que arriben tard i, en canvi, no la podem tenir amb els que compleixen rigorosament amb l’horari. No entenc per què un grup de persones ha de perdre el seu temps només perquè d’altres no gestionen bé el seu.

Si vols saber-ne més

 

   

Montse Soler-5 errors comercials que aquest any ens podem estalviar

Això es repeteix més enllà de les formacions. Reunions comercials a les empreses —on jo assisteixo com a convidada— on tothom ha normalitzat els “cinc minuts de cortesia”, que, per altra banda, vol dir que si estan normalitzats, ja no són cinc sinó que acaben sent deu: els de cortesia més els del retard pròpiament.

I el que encara em sorprèn més d’aquestes situacions és que ja no són els comercials que han d’esperar el seu mànager (que tampoc ho justificaria), sinó que, en molts casos, és el mateix mànager qui espera amb resignació que arribi l’últim comercial —el que havia d’imprimir, respondre a un correu o agafar un cafè— per començar la reunió.

"Estem transmetent que complir amb un compromís acordat és relatiu i estem entrant en una relació en què la professionalitat queda en segon pla"

Finalment, aquest relaxament de la puntualitat que vivim arriba també a les reunions amb clients. Acompanyo a un comercial a una visita i veig que no arribarem a l’hora pactada amb el client. Jo començo a posar-me nerviosa i li dic que truqui per avisar i disculpar-nos, però ell em respon que per vint minuts no cal, que no passa res.

I aquí és on jo crec que sí que passa, perquè no només arribem tard. Estem decidint que el temps de l’altre no és prou important. Estem transmetent que complir amb un compromís acordat és relatiu i estem entrant en una relació en què la professionalitat queda en segon pla. No és només un tema de formes. És també un tema de fons.

No obstant això, recordo una empresa amb la qual he col·laborat fa un temps on totes les reunions començaven sempre a l’hora. Em va sorprendre tant que vaig felicitar el CEO per aquest motiu. I ell em va explicar que, quan va arribar a aquesta empresa, la manca de puntualitat estava tan normalitzada que va prendre decisió molt simple: començar sempre a l’hora en punt, hi hagués qui hi hagués.

Els primers dies va generar molta incomoditat, però en poques setmanes, va canviar la dinàmica de tota l’organització. No va fer cap discurs, només va prendre una decisió, la va complir de manera estricta i amb això va canviar la cultura. Aquesta situació, però, no és ni nova ni anecdòtica. Hi ha qui explica que Andy Grove, exCEO d’Intel, portava aquesta idea fins a l’extrem. No sé si és cert que tancava la porta amb clau a l’hora en punt i que no entrava ningú més, però el que sí que sabem és com ell entenia el temps: com un recurs que es gestiona, però no es negocia.

I això ens porta a una idea incòmoda. Arribar tard no és només una falta de respecte, és una decisió: és decidir que el teu temps està per sobre del dels altres. És decidir que el compromís té marge i que aquí no passa res. I quan això es repeteix prou vegades, deixa de ser una excepció per convertir-se en normalitat i en cultura, que és el que realment em preocupa a mi.

"Quan en una reunió esperem els que arriben tard, no estem sent educats. Estem triant un model que diu que arribar tard no té conseqüències, que el temps no és crític i que l’exigència és baixa"

Quan en una reunió esperem els que arriben tard, no estem sent educats. Estem triant un model que diu que arribar tard no té conseqüències, que el temps no és crític i que l’exigència és baixa. Potser després ens queixarem quan ja no quedi ningú que arribi puntual, però, total, per què?

Per això, si lideres un equip —o simplement si treballes amb altres persones— hi ha algunes decisions que pots prendre demà mateix:

• Comença sempre a l’hora. Sempre. Encara que falti gent. El missatge que envies és més important que la persona que arriba tard.
• No normalitzis la no puntualitat. Arribar tard no és el normal. I el que es tolera, es consolida.
• I, sobretot, entén que el temps no és només teu. És compartit. I quan el fas perdre als altres, no és que estiguis gestionant malament l’agenda, és que estàs gestionant malament la relació.

I si un dia, excepcionalment, arribes tard a una reunió, demana sempre disculpes perquè això potser és habitual, però no és ni normal ni és de bona educació.