No n'hi ha prou de pedalar més de pressa

Una empresa s'assembla força a una bicicleta. Mentre pedales, avances. Si deixes de fer-ho, et pares. Però la dificultat no és aquí: pots portar una cadència perfecta i estar recorrent la carretera equivocada.

Això passa en moltes organitzacions. Els equips automatitzen tasques, canvien eines, retallen costos i espremen minuts de cada procés. Els quadres de comandament s'omplen de verd. Però ningú no aixeca la vista per comprovar què hi ha uns quilòmetres més endavant.

L'operació és pedalar. És el que permet aixecar la persiana cada matí, fabricar, vendre, cobrar i aconseguir que la comanda surti per la porta. La millora contínua consisteix a pedalar millor: ajustar el canvi, reduir fricció, corregir processos. Fer millor el que ja sabem fer.

"Innovar suposa canviar de forma rellevant el valor que oferim, la manera de produir-lo o la persona a qui l'oferim"

Tot això és necessari, però no suficient. També necessitem innovar. I innovar comença quan aixequem la vista del manillar i descobrim que la carretera ha canviat. Potser ve un pendent i toca canviar de marxa. Potser hi ha una tanca tallant el camí i hem de buscar una altra ruta. O potser alguna cosa pitjor, el destí cap al qual fa anys que pedalem ja no interessa a ningú. Llavors cal fer-se una pregunta encara més difícil: encara necessitem aquesta bicicleta o, fins i tot, hem de canviar de vehicle?

Durant anys hem posat massa coses dins de la paraula innovació. Digitalitzar un formulari, automatitzar una tasca o llançar una versió lleugerament millor d'un producte pot generar molts diners i millorar marges. Però, moltes vegades, això és excel·lència operacional. Innovar suposa canviar de forma rellevant el valor que oferim, la manera de produir-lo o la persona a qui l'oferim. I la distinció resulta especialment útil ara, quan pedalar més de pressa ha esdevingut sorprenentment fàcil.

La intel·ligència artificial pot redactar en minuts un document que abans ocupava un matí, revisar milers de registres o atendre consultes rutinàries a les tres de la matinada. És com si algú hagués instal·lat de cop un motor elèctric a la nostra bicicleta. Magnífic. Ara convé mirar la bicicleta. Perquè la temptació més evident amb la IA és accelerar exactament el que ja fèiem. Agafem l'informe de sempre i el generem en cinc minuts. Al procés comercial hi afegim automatitzacions. Les actes de les mateixes reunions de sempre s'escriuen soles.

La millora pot ser enorme. Però mentre nosaltres celebrem que fem el recorregut de sempre un 30% més ràpid, una altra empresa pot estar preguntant-se per què cal fer aquest recorregut. Aquí comença la incomoditat. L'operació pregunta: com aconseguim que això funcioni millor demà? La innovació pregunta: per què continuem fent-ho així? Una busca eficiència. L'altra es preocupa per continuar sent rellevant.

"Mentre nosaltres celebrem que fem el recorregut de sempre un 30% més ràpid, una altra empresa pot estar preguntant-se per què cal fer aquest recorregut"

Fa més de tres anys vaig escriure en aquesta mateixa columna que el que separava millorar d'innovar era el risc. I avui matisaria aquella resposta, la diferència de fons està en la pregunta que ens fem. La trampa de l'eficiència és que, durant un temps, tots els indicadors tenen bon aspecte. Els costos baixen. Els temps milloren. El marge aguanta. Però fora de l'edifici, mentrestant, el client aprèn a resoldre el seu problema d'una altra manera. Algunes empreses desapareixen perquè gestionen malament, altres pedalen perfectament cap a un lloc on ja no va ningú.

Innovació i millora contínua han de conviure sense disfressar-se l'una de l'altra. Si tardem tres dies a lliurar una cosa que podria sortir demà, no cal un comitè d'innovació. Cal esbrinar per què la comanda dorm quaranta-vuit hores en una safata. Però quan el client comença a resoldre la seva necessitat d'una altra manera, quan un competidor elimina una peça del model que tots consideràvem inevitable o una tecnologia permet fer per deu euros el que abans en costava mil, pedalar amb més força només aconsegueix cansar-nos abans. El nostre producte continua funcionant, però comença a assemblar-se a una cabina telefònica impecablement neta.

Innovar és això: mirar més enllà de la següent corba. Després ve la transformació.

Si innovar pot significar canviar de marxa, escollir una altra ruta o deixar la bicicleta, transformar consisteix a revisar el viatge sencer. Potser el client no vol el nostre producte, sinó aconseguir un resultat sense haver de posseir-lo. Pot ser que una empresa acostumada a definir-se pel que fabrica hagi de començar a descriure's pel problema que resol. En aquest punt, la conversa deixa de ser tecnològica. És d'estratègia.

Si vols saber-ne més

 

   

Mireia Garcia Roca-Què continuarà diferenciant la teva empresa quan tothom tingui IA?

Hi ha un exercici senzill que proposaria a qualsevol consell. Agafar tots els projectes d'intel·ligència artificial en marxa, també els pilots, i col·locar cadascun en una de les quatre caselles de la bicicleta. Pedalar: mantenir l'operació. Pedalar millor: fer més eficient el que ja fem. Canviar de ruta: oferir alguna cosa diferent o a algú diferent. Canviar de viatge: replantejar quin negoci som. L'habitual és que gairebé tot caigui en les dues primeres. No és greu, perquè aquí hi ha bona part del retorn a curt termini. El greu és no saber-ho. Molts comitès presenten vint iniciatives d'IA com a prova que l'empresa es transforma, quan en realitat són vint formes de pedalar una mica millor.

L'exercici té un segon efecte, més incòmode, obliga a dir qui s'ocupa de les altres dues caselles. La millora sempre té responsable. Canviar de ruta gairebé mai. Ningú porta en els seus objectius anuals preguntar-se si el producte que més factura continuarà tenint sentit d'aquí a cinc anys. I una pregunta que no figura en l'objectiu de ningú acaba sense resposta.

És fàcil quedar fascinat per la velocitat de la intel·ligència artificial. Un document apareix en segons. Un prototip es construeix en una tarda. Tot això és útil i, de vegades, molt rendible. Però la velocitat té una petita crueltat, també ens permet equivocar-nos més de pressa. Un motor elèctric pot fer que la bicicleta voli, però no decideix on anem.

L'operació aconsegueix que continuem pedalant. La millora contínua evita que malgastem força en cada volta. La innovació ens obliga a mirar la carretera i decidir si toca canviar alguna cosa important. La transformació apareix quan fins i tot el destí mereix una discussió. Potser una de les responsabilitats més difícils de qui dirigeix una empresa sigui precisament aquesta: saber quan demanar una altra volta de pedal i quan aixecar el cap del manillar.