El que no em van ensenyar a l’escola de negocis

Vaig tenir la sort d’estudiar direcció i administració d’empreses en una prestigiosa escola de negocis. Allà em van ensenyar totes les bases del que sé sobre l’empresa i la seva gestió.

No obstant això, els tres aprenentatges que més han marcat la meva visió empresarial els vaig aprendre del meu pare, gerent durant 30 anys d’una pime industrial del sector tèxtil. Cinc anys estudiant empresa i tres de les idees que més m’han marcat les vaig aprendre al despatx, parlant d’un cotxe metafòric i en una escala.

Si vols saber-ne més

 

   

Vacances d’autònom: poder parar per poder continuar

El primer aprenentatge va ser un divendres al despatx. El meu pare omplia unes fitxes amb molts números —ell és més analògic que digital—. En preguntar-li què comptava em va dir:

—El valor afegit de la setmana.

—El valor afegit? —vaig preguntar.

—Sí, allò que hem aportat com a empresa al nostre producte: el valor de les persones, la nostra estructura i el que, una vegada es vengui, serà el benefici empresarial. Sense el valor afegit no tindria sentit la nostra existència.

I és que, sovint, el tema de conversa a les empreses és la facturació, els costos, els marges, els preus i la rendibilitat. Però en un entorn altament competitiu, un negoci ha de saber què aporta que el mercat estigui disposat a pagar. A l’escola de negocis havia tractat el concepte de valor des del client. Va ser el meu pare qui em va ensenyar a quantificar aquest valor en termes econòmics.

"En un entorn altament competitiu, un negoci ha de saber què aporta que el mercat estigui disposat a pagar"

En una altra ocasió parlàvem sobre dimensió empresarial. Jo defensava que havíem de fer créixer l’empresa. Ell em va comparar l’empresa amb un cotxe —n’és molt aficionat—. Em va dir que una carrosseria gran no serveix de gaire si el motor no respon quan has de reaccionar. La carrosseria, per la seva banda, ha de ser maniobrable i has de ser capaç de conduir-la. Els dos àmbits han d’estar proporcionats: què li passa a un vehicle amb motor petit i carrosseria gran? Que no avança. Què li passa a un vehicle amb motor gran i carrosseria petita? Que pot tornar-se difícil de controlar.

—Un cotxe gran pot donar aparença; un motor potent en un cotxe mitjà et dona capacitat de reacció i maniobrabilitat —m’argumentava.

A l’escola de negocis havia estudiat factors que reforcen el motor intern de l’empresa, com la productivitat, la innovació i el talent, i que alimenten la seva competitivitat. La dimensió, jo l’interpretava des del punt de vista de facturació i estructura. Va ser amb el meu pare amb qui vaig unir els dos conceptes. Les empreses necessiten estructures eficients i, alhora, capaces d’adaptar-se ràpidament a aquest entorn canviant. Dimensió i competitivitat, doncs, continuen anant de bracet.

L’aprenentatge que més em va marcar, però, va ser a l’escala de pujar als despatxos. Uns directius van visitar les nostres instal·lacions i, en acabar, ens van preguntar com havíem construït una empresa tan innovadora. La conversa era en anglès i a mi em tocava traduir.

—Amb esforç, paciència i molta il·lusió—, em va dir el meu pare. Jo li vaig replicar que dir que ho havíem fet amb il·lusió faria riure els nostres convidats. Ell es va posar seriós i em va demanar que ho traduís tal qual. Ho vaig fer. La reacció posterior em va impressionar: els dos convidats van mirar al meu pare, van fer un gest amb el cap en senyal de respecte i van respondre “congratulations”.

"Els projectes empresarials necessiten recursos, estratègia i gestió, però la il·lusió n’és sovint el motor inicial"

Els projectes empresarials necessiten recursos, estratègia i gestió, però la il·lusió n’és sovint el motor inicial: la que fa néixer un negoci, impulsa la innovació i el creixement i permet persistir quan apareixen dificultats. Aquesta mateixa il·lusió la veig dia a dia en els autònoms i autònomes que tracto. Els estudis que fem a Pimec Autònoms mostren que els principals avantatges per ser autònom són ser el propi cap, organitzar la feina com es vol, la flexibilitat i fer el que més agrada. Quan es demana, aquesta il·lusió també surt a les estadístiques.

És un intangible del qual es parla poc i, en canvi, que hi sigui o no marca la diferència. D’aquí que, en un entorn cada vegada més exigent, tant pel mercat com per unes exigències reguladores i de gestió creixents, cal cuidar aquesta il·lusió per tal que els negocis es mantinguin i avancin.

Valor afegit, la relació entre competitivitat i dimensió i il·lusió són avui els tres pilars de la meva mirada empresarial. L’escola em va donar coneixements, models i eines. El meu pare em va ensenyar a mirar una empresa.

Aquells tres aprenentatges no han quedat lligats a una pime industrial d’una altra època. Al contrari. En un entorn empresarial marcat per la pressió sobre els marges, els canvis tecnològics, la necessitat d’adaptació constant i una competència cada vegada més exigent, generar valor, dimensionar bé l’empresa i mantenir l’impuls per continuar transformant-la són qüestions encara més determinants. Han canviat les eines, els mercats i la velocitat del canvi, però no aquestes tres preguntes de fons: quin valor generem, quina empresa som capaços de sostenir i què ens empeny a continuar avançant?