Un col·legi és, també, una empresa

Llegeixo que alguns directors de col·legis demanen poder escollir els mestres. Bé, ens ha costat haver de tocar fons per arribar a una demanda tan bàsica. Fa uns anys em van convidar a una taula rodona on estava envoltat de mestres. Em van demanar què pensava del sistema educatiu català. Els vaig dir que mentre un director de col·legi no pogués dir-li a un mal mestre “demà no tornis, perquè estàs acomiadat” no aniríem bé. No cal dir que la majoria de mestres que estaven presents em van saltar a la jugular. Va haver-n’hi un parell que no ho van fer, però. Em van donar la raó. Vaig pensar que, almenys, no tot estava perdut. Estava equivocat.

Si busquem al Diccionari Etimològic del senyor Coromines -que Déu tingui en sa glòria, perquè els catalans, en la nostra, no el tenim prou- llegirem que la paraula “empresa” ve de “prendre” i, aquesta, del llatí “prendere”: agafar, copsar, atrapar. El sentit que se li dona al mot “empresa” ja figura escrit per Joanot Martorell per primer cop al Tirant lo Blanc: “Yo só bé content del mèrit de la vostra ampresa” que li diu mestre a Tirant. És a dir, estem parlant que una tasca d’una certa envergadura que algú vol dur a terme és una empresa. El diccionari de l’Institut ens diu: “Allò que hom emprèn, designi que es posa en execució”, i ens apunta al mot “emprenedor”: “Que no vacil·la a posar en execució els seus designis, que no tem d’emprendre les coses, que posa una gran activitat en les seves empreses” i ens il·lustra el seu ús amb un exemple definitiu i escassament mercantil: “Un projecte per a gent emprenedora”. Ara diguin-me vostès si una organització orientada a la feina més important i fonamental que té una societat -que consisteix a formar els futurs ciutadans seus- no és un projecte per a gent emprenedora.

Si vols saber-ne més

 

   

Reptes econòmics per a la Unió Europea: tres escenaris

El gran problema que pateix el sistema públic d’ensenyament a Catalunya és que va caure en mans de les tendències marcades per l’Associació de Mestres Rosa Sensat -associació a la qual vaig tenir la gosadia de qualificar, un dia, com a Rosa Insensat-. Ignoro si aquella bona senyora tenia intenció de destruir un sistema educatiu sencer. No ho crec. Més aviat tendeixo a pensar que tenia intencions positives. Els seus seguidors, però, han estat una colla fortament ideologitzada per allò que podríem anomenar “progressisme català post-franquista”. Per cert, i parlant de Franco, quan jo era adolescent corria l’acudit que deia que li havien de donar el Premi Nobel de Química perquè el dictador havia convertit la pesseta en una m... Però tornem als seguidors de la Rosa Sensat. Si se’ls ha de jutjar pels resultats del seu proselitisme, ja em perdonaran, mereixen el Nobel de química, sense pal·liatius. O és que algú dubta de com s’ha de mesurar el nostre sistema educatiu i, en conseqüència, a quins nivells ha arribat?

"El gran problema que pateix el sistema públic d’ensenyament a Catalunya és que va caure en mans de les tendències marcades per l’Associació de Mestres Rosa Sensat"

Un col·legi, una escola, és una empresa. I el seu benefici principal, sobretot si és pública, consisteix a formar els alumnes que hi van passant, de la millor manera possible. Una empresa que, com qualsevol altra, requereix un equip de gestió. Aquest equip ha d’estar format per mestres? No necessàriament -el millor director d’un hospital no és el millor metge-. Ha d’estar format, començant pel director, pels millors gerents especialitzats en la gestió de centres d’ensenyament. I, el més important, recordin l’exemple amb el qual ens il·lustra el diccionari: “Un projecte per a gent emprenedora”. Jo els diré el que no pot ser: un director de col·legi no pot ser escollit per una assemblea o un torn rotatori -com si fos el president d’una escala-. I, a més, ha de tenir les mans lliures per portar el projecte endavant i, si ha de despatxar un mestre, ho ha de poder fer. Els que no defensen aquesta actitud del director obliden que, en un col·legi, l’objectiu és l’alumne. L’alumne és l’objecte de dret, i s’ha d’orientar tot per a formar-lo adequadament.

Aquest article, que és d’opinió -la meva opinió-, pot semblar dur a molts. Però no hem de perdonar un sistema ni als seus elements -passius i actius (polítics, experts, mestres, etc.)- que l’han fet possible. Han comès un error: pensar que un sistema pot ser millor que els elements que el componen; i ho han tolerat. Ells han malmès bona part del futur d’aquest país. I això, ningú els ho hauria de perdonar.