Pontificar sobre el futur de la IA és una pedanteria

Si analitzen les prediccions que, sobre diversos temes, es duen a terme arreu del món, s’adonaran que gairebé totes erren. I qui l’encerta acostuma a ser fruit de la probabilitat: si hi ha milions de prediccions, alguna toca per la pura llei que regeix la loteria. Són especialment ridícules les prediccions econòmiques. Ho són perquè, per afegitó, venen tocades per la tendència a pensar que la bonança econòmica dura tota la vida. Recomano el llibre de Galbraith Breve historia de la euforia financera.

Recordo que cap a l’any 1991 vaig llegir un article perfectament documentat i raonat en què l’autor, no recordo qui, explicava el perquè mai podríem disposar de telèfon mòbil individual. El seu raonament era lògic: no hi havia prou freqüències disponibles per poder personalitzar tantes línies telefòniques com persones existeixen. Tenia raó? Sí. Només que va venir algú i va dir que la transmissió de les dades -no només veu, com hem vist després- podia ser digital i, aleshores, es podia assignar un número, una mena de matrícula, a cada missatge. I això significava una capacitat d’individualització il·limitada. Aquella predicció va ser falsa, i al cap de només pocs anys. I és que el futur és perfectament imprevisible.

"Començar a voler fer de bruixots predient on ens pot portar la intel·ligència artificial és, ja em perdonaran, de burros. I més encara sentir alguns dels seus creadors pontificant sobre catàstrofes i altres bajanades"

A llarg termini, la cosa encara es posa més peluda. Quan el senyor Watt va perfeccionar la màquina de vapor i en va fer possible la seva comercialització -la gent oblida que el senyor Watt era un home de negocis, a més d’enginyer- les prediccions foren terribles: eliminació de llocs de feina, desastres catastròfics per la inclusió, per primer cop, d’una màquina que anava sola i feia coses que, abans, duien a terme els homes, etc. Ningú sabia que la màquina de Watt portaria, amb la seva revolució industrial i posteriors, a la creació de riquesa més gran que la humanitat havia viscut, i encara viu, d’ençà que va aparèixer l’home sobre la terra: la productivitat, que permetia viure sense només haver de treballar per menjar. Es va acabar una maledicció bíblica. Per què la gent fou tan catastrofista? Entre altres coses perquè es feia difícil imaginar que apareixeria una feina, entre milers, que, sense Watt, hagués estat impossible: el revisor de tren. Qui s’imaginava el 1770 que el vapor faria bellugar no només telers, sinó unes màquines anomenades locomotores? Que apareixeria una indústria de l’acer per fer raïls, vagons, màquines... I que s’edificarien estacions i que, un dia, es podria viatjar en poques hores de París a Brussel·les, a Londres, etcètera en trens d’alta velocitat? Ningú fou capaç d’imaginar to això.

La ment humana és incapaç de sortir dels límits temporals en què es troba en un moment determinat. El progrés és un continu enllaç de petites idees que ens porten a territori desconegut. Per això els dissenyadors dels primers cotxes col·locaven el xofer al davant i a dalt d’una balconada quan el fet era del tot innecessari, ja que els cavalls no hi eren.

Començar a voler fer de bruixots predient on ens pot portar la intel·ligència artificial és, ja em perdonaran, de burros. I més encara sentir alguns dels seus creadors pontificant sobre catàstrofes i altres bajanades. Perquè ser un programador espavilat no dona patent de predictor, i molt menys de fer d’intel·lectual que alguns prenen en consideració. És una pedanteria insuportable. És pensar que som superiors al que foren els nostres avantpassats, al que va ser el mateix Watt en no preveure l’aparició dels revisors de tren.