El populisme costa diners: el cas de les nuclears

Hi ha qüestions en les que abocar-hi excés d’ideologia és inconvenient. Generalment, s’utilitzen pels governants per practicar el populisme quan els convé. Aquest principi, practicat en l’entorn hispà, esdevé letal. Una eina més per a l’endarreriment. Sobretot pel fet que el populisme és normalment utilitzat pels governants de països que van curts d’armilla, com Espanya.

Un exemple clar l’hem tingut amb els peatges. Aquest fet hauria d’haver anat als tribunals, ja que el govern espanyol els va suprimir tot sabent que hi ha una norma de la Unió Europea (UE) que força a implantar els peatges. Ara s’està elucubrant si seran vinyetes, o altres mètodes. Tot, després que fa uns mesos, es va procedir a destruir unes infraestructures de petge que havien costat milions construir. Les que existien i existeixen a tots els països de la UE. És de suposar que el mètode que es triarà per als nous petges no seran el de les cabines que existien. Veure com s’edifica allò que, fa poc, es va enderrocar, seria una befa i es descobriria l’actuació aberrant que tants tocatimbals van aplaudir. I ara estem en una situació similar respecte a les nuclears.

Si vols saber-ne més

 

   

Xavier Roig-Competitivitat, productivitat i eficiència

Ignoro el perquè Espanya, encapçalada per una Catalunya absolutament decadent i empobrida, sempre s’apunta a les actituds més progres del món. Que aquell país diu que les nuclears no convenen? Espanya hi dona suport. I només va faltar Alemanya que, en una decisió més que discutible, va decidir esborrar les nuclears del mapa. Que els experiments els faci Alemanya té un cert sentit. Són un país ric -el tercer estat del món, malgrat tenir una part ínfima de població comparada amb els dos primers- i pot fer els experiments que vulgui. Ara bé, Espanya?

Els francesos, que acostumen a res racionals -no per casualitat són el país de Descartes- és un país que, ja des de De Gaulle, va apostar per les nuclears. I cap governant, del color que fos, s’ha oposat a l’estratègia. És així que l’energia, allí, és barata i la tecnologia que han desenvolupat al llarg dels anys els ha possibilitat exportació d’alt nivell. En una de les nuclears que vaig visitar una vegada per feina -Tricastin- vaig poder observar que, fins i tot, a forma de propaganda de relacions públiques, tenien una piscifactoria que s’alimentava de l’aigua que sortia de refrigerar els reactors. Aigua que s’agafava del Roine, esclar. Al costat de les vinyes dels reputats Côtes du Rhône.

"Ignoro el perquè Espanya, encapçalada per una Catalunya absolutament decadent i empobrida, sempre s’apunta a les actituds més progres del món"

Ara fa pocs dies, davant els dubtes de què fer amb les centrals que esdevenen obsoletes, la Cour des Comptes francesa -una mena de Tribunal de Cuentas o Sindicatura de Comptes, però sense vocació de pallasso- va emetre un informe que diu que allargar la vida vint anys de les nuclears que era previst tancar en fer-ne quaranta, és una opció “avantatjosa”, ja que permet generar megawatts a 51 euros cadascun. I que cal aprofitar-ho, sobretot veient els temps de corren.

No crec que el debat, a casa nostra, es plantegi en aquests termes. Aquí la irracionalitat estomacal és la característica. I començaran a aparèixer alcaldes de pobles preguntant-se de quina moma viurà la gent del voltant si es tanca la nuclear -perquè aquí les coses es justifiquen a cop de subvenció, esclar-. Però la pregunta continua: una inversió que ja està feta i amortitzada, per què s’ha de destruir? Si funciona i dona servei, per què? Vostès enderroquen casa seva quan l’han acabada de pagar?

La pregunta seria oportuna. I la resposta ens la imaginem. Clar que tot això hauria de tenir lloc en un país seriós. I no sembla ser el cas.