'POV' - punt de vista

Quan veiem un llibre, un projecte, un objecte fet a mà, sempre pensem en una peça acabada. Una cosa que s’ha ajustat d’una manera que mai més es podrà modificar. Un producte final. Tanmateix, a la vida poques coses són finals. En la majoria de les ocasions som senzillament intents constants de coses que volem esdevenir.

El filòsof Michel de Montaigne va ser la primera persona a conceptualitzar l’assaig com a pràctica meditativa a través de l’escriptura. Els escriptors, fins a aquell moment, se centraven únicament en la tasca d’acabar llibres, d’enllestir obres feixugues que poques persones podien entendre, amb l’ambició de tenir “peces finals” de coneixement que quedessin per a la posteritat. D’aquesta època hem heretat la sacralitat del text, la sensació i el pensament que una cosa sobre paper és una sentència, una veritat absoluta, un fet indistingible i innegociable. Montaigne va ser conscient de la gran estafa, com segurament molts altres abans que ell, i va escriure els seus primers textos posant-los el títol essais (assajos en francès), on afirmava escriure sobre si mateix al ritme del seu propi pensament. 

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-Que torni el realisme màgic

Si bé ara estem acostumats a llegir assajos a tort i a dret, per al moment va ser una revelació, a parer meu, meravellosa. Aquella pesantor de portar el cost de la veritat a l’esquena, aquella prohibició interna dels autors a haver de plasmar la veritat, el coneixement, la raó de les coses es permetia difuminar en pro d’un punt de vista. Un punt de vista (POV, com diu la joventut) que va obrir la possibilitat de moltes persones després de poder jugar amb el llenguatge sense por d’equivocar-se, i de deixar constància d’aquestes reflexions en trossos de paper i, arribat el moment, també en pantalles, disc durs i el núvol.

La possibilitat d’escriure reflexions amb la consciència de no estar escrivint veritats és molt més productiva i lliure que la subjecció a una sèrie de pilars fonamentals. A més, és molt més amable de llegir, perquè no sents una necessitat imperiosa d’acceptar la veritat que se t’està intentant transmetre, sinó que l’autora et dona la mà per poder pensar amb ella, compartir reflexions o, en el millor dels casos, donar-te una bona idea perquè tu continuïs aquesta reflexió per la teva banda. 

Al final, si tornem als orígens de la nostra civilització occidental, no era això el que pretenia Plató mentre parlava amb els seus estudiants? No era aquesta constant recerca de la veritat la font del coneixement, més que l’arribada a dogmes inqüestionables? El qui coneix no hauria de tenir por d’aprendre, a corregir, a rectificar; mentre el feble té por de veritats mitjanes per no poder contrastar-les ni refutar-les davant d’altres veritats. Però és en l’argumentació, en el fil, en el procés, on rau la veritable riquesa del coneixement.

"L’assaig no només ens permet trencar amb el dogmatisme o amb aquesta absurda idea de ser inclusius amb la resta de sabers"

L’assaig no només ens permet trencar amb el dogmatisme o amb aquesta absurda idea de ser inclusius amb la resta de sabers. L’assaig va un pas més enllà i ens permet fer alguna cosa nova, posar-los en conversa i deixar enrere els patrons de coneixements menors i majors, de ciència i folklore, de categories supèrflues que no ens porten a la reflexió sinó a l’ordenació i construcció d’una espècie de torre de naips abstracta que poca cosa ens permet fer amb el coneixement que creiem posseir. L’assaig et dona el punt de vista, el combina amb altres, i comparteix amb tu el “fins aquí” que ha fet una autora per poder-lo continuar amb una altra, i una altra, i una altra. Pensant, reflexionant, incorporant i posant diferents punts de vista en perspectiva fins a la fi dels nostres temps.