Que torni el realisme màgic

Sempre es parla de l’estoïcisme com una resposta als temps de crisi. L’obsessió occidental per les seves directrius i mantres ha arribat tan lluny que fins i tot el meu professor de l’autoescola es posa vídeos de TikTok amb frases de suposats mestres que t’ajuden a prendre’t la vida d’una manera més resilient. Com va passar fa uns anys amb Aristòtil o Plató, si ajuntem totes les frases que s’han adjudicat a nom de Marc Aureli ben aviat podrem veure que hauries d’haver viscut tres segles per poder pronunciar cada una de les seves lletres.

El cas és que davant dels temps de crisi, de les situacions complicades de la vida o de temps en què la consciència i la moral col·lectiva sembla estar més agitada que els carrers, les persones tendim a buscar refugis. I un senyor dient-te que tu tens el poder a dins teu per viure de manera més resilient, per resistir les adversitats, per desenvolupar-te en la millor versió de tu mateix, és molt llaminer. Per molt que algunes persones se les donin que això no va amb elles, totes hem caigut en alguna forma d’autoajuda o de creença per superar un moment complicat. Bé sigui començar a seguir amb més fidelitat l’horòscop, interessar-se pels proverbis d’una religió o mirar vídeos sobre situacions de superació pot portar-nos el confort que no aconseguim trobar davant de la situació paralitzant.

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-Extraescolars

Amb això no vull dir que aquests vídeos d’autoajuda pseudofilosòfics siguin un recurs recomanable, però existeixen i són un refugi per a moltes persones. Jo inclosa en algunes circumstàncies, malgrat que no em faci molta il·lusió acceptar-ho. Però crec que hi ha un recurs que fa algunes dècades que menysvalorem que amaga el balanç necessari entre anàlisi i confort, entre la proximitat interior i no girar l’esquena al món. Parlo, és clar, del realisme màgic.

Malgrat ser un corrent filosòfic i portar temps en la categoria de clàssics, el realisme màgic llatinoamericà ens ha brindat algunes de les obres més importants de la literatura del segle vint. Una de les més excepcionals, però, és Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez. Fa unes setmanes que he connectat amb aquesta lectura que vam fer a l’institut amb la seva adaptació a Netflix (altament recomanable), i m’ha fet pensar de quina manera la crítica social, la resolució dels conflictes, els missatges d’esperança i les metàfores de les crisis, els temps dolents i les injustícies es tracten des del realisme màgic.

"El realisme màgic ens permet portar a l’extrem de la imaginació les situacions que ens generen dolor i les pinta d’una manera que es magnifica, però també permet veure'n els detalls"

Lluny de ser un recurs evasiu, el realisme màgic ens permet, amb elements exagerats, acolorits i de fantasia, portar a l’extrem de la imaginació les situacions que ens generen dolor i les pinta d’una manera que es magnifica, però també permet veure'n els detalls. En temps de recessió, els recursos que ens permet explicar la realitat des d’altres punts de vista ens reconforten i recorden que les coses dolentes, com les bones, no duren per sempre.

El realisme màgic ens permet portar les coses a l’extrem per veure-les amb perspectiva i retornar a una realitat que necessitem exagerar per poder entendre. Deixant volar la imaginació, evadir-nos enmig del bullici i, tornar a una realitat on ja havíem perdut tota esperança per mirar de destriar la bellesa que encara rau a sota de les pedres.