Programeu per no programar

He vist coses que vosaltres, humans, no creuríeu. I ho dic perquè jo tampoc no em creia que ho veuria; i, quan ho veia, tampoc m’ho creia. Parlo del que els coneix com a vibe coding, la programació assistida per IA.

El vibe coding és un terme que ha fet fortuna en molt poc temps. El va encunyar Andrej Karpathy, investigador i divulgador clau en el món de la IA, per descriure una manera diferent d’escriure codi amb l’ajut de la IA; no va tant programar línia a línia de manera meticulosa, sinó més aviat d’expressar una intenció, una idea general, i deixar que el model generi el codi necessari. L’objectiu no és entendre cada detall del que s’ha escrit, sinó validar que fa el que realment volem i ajustar-lo iterativament a base de proves, correccions i indicacions en llenguatge natural a la IA que fa la feina d’escriure codi, o sigui, de programar.

Segons els seus entusiastes, en un entorn de vibe coding, el programador deixa de ser un escriptor (de codi) per convertir-se en una mena de director creatiu: algú que sap què vol construir, que potser no sap necessàriament com fer-ho a baix nivell, però que ho té clar i sap expressar-ho per escrit. La clau és la intuïció —el vibe— que et porti al resultat desitjat.

AI bros

Però una cosa és veure vídeos d’AI bros motivats pel clic explicant com el vibe coding canviarà el món —“enllaç al curs més avall”—, i l’altra molt diferent és veure-ho amb els ulls de la cara mentre davant teu un model de llenguatge programa el que li has demanat. L’experiència és alhora màgica i inquietant. Màgica perquè la velocitat i la capacitat de transformar idees en instruccions concretes són demencials; inquietant perquè qualsevol tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia.

"Qualsevol tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia"

Si ets capaç d’especificar bé amb quina tecnologia treballes, com treballes, quin estil de codi prefereixes, quins patrons repeteixes i —sobretot— què vols, només has d’aprendre com donar-li instruccions de manera precisa per escrit. Em recorda inevitablement a un programa de TVE de quan era petit, on els concursants havien de donar instruccions a un personatge que era una mena de monstre de Frankenstein de poca estatura, de nom Luis-Ricardo interpretat per l’actor José Carabías. El personatge apareixia en una prova que consistia a guiar-lo verbalment al llarg d’un recorregut ple d’obstacles.

Luis-Ricardo

El truc —i alhora la trampa— era que en Luis-Ricardo feia exactament el que li deia el concursant. Ni més ni menys. I aquest era, precisament, el problema: interpretava les instruccions al peu de la lletra, sense cap mena de context, sentit comú ni capacitat d’inferència. Si li deies “camina fins a la paret”, hi anava… encara que això impliqués estavellar-s’hi. Si oblidaves especificar “atura’t”, continuava avançant impertorbable. Massa sovint, la presentadora es veia obligada a prémer el botó de reset, i el personatge tornava obedientment a la casella de sortida.

Si vols saber-ne més

 

   

Josep M. Ganyet-La meva predicció pel 2026 és 1648

La sensació amb el vibe coding és sorprenentment similar… fins fa uns mesos. Vull dir que, fins no fa gaire, els grans models de llenguatge eren massa Luis-Ricardo: obedients, literals, sense gaire criteri propi ni capacitat real d’interpretar què volíem dir quan no ho expressàvem prou bé. Funcionaven, sí, però exigien gairebé tanta feina com fer-ho des de zero. Qualsevol camí sense sortida acabava inevitablement en un reset (i una colla d’insults a la màquina).

Jo, Claude

Això ho han canviat les darreres versions de Claude, el model desenvolupat per Anthropic, competència d’OpenAI. El comportament ha fet un salt qualitatiu: el model ja no només executa instruccions, sinó que sembla comprendre el perquè del que li demanes; interpreta millor les intencions implícites, tolera instruccions incompletes, detecta incoherències i, sovint, corregeix els errors sense que li ho demanis explícitament.

"En un entorn de 'vibe coding', el programador deixa de ser un escriptor (de codi) per convertir-se en una mena de director creatiu"

És aquí on el vibe coding deixa de semblar un concurs de TVE i comença a assemblar-se a una conversa entre professionals. Ja no cal especificar cada pas com si parléssim amb un autòmat literal; pots treballar a un nivell més alt d’abstracció. Pots dir “fes-ho més net”, “això no escala”, “prefereixo una solució més simple encara que perdi eficiència”. El petit Frankenstein ja no camina fins a la paret: mira, dubta, corregeix el rumb i, de vegades, fins i tot t’avisa que el camí que li proposes no sembla gaire bona idea. No sempre l’encerta, però aquí és on entra l’expert.

Claude a Google?

I no cal que us ho cregueu perquè us ho digui jo. L’experta Jaana Dogan coincideix amb mi, i així ho va explicar al món a X. I el seu testimoni té un pes especial no tant perquè el que diu és increïble —que ho és— sinó per ser ella qui ho diu i per on ho diu: Dogan és una de les principals enginyeres de Google i casualitats de la vida (o no) treballa en l’API de Gemini, la IA de Google competència de Claude.

És allò d'"el mitjà és el missatge", que en aquest cas podríem adaptar a l’"empresa és el missatge". Diu que quan li va donar a Claude Code una descripció clara del problema que havia de resoldre, un problema complex de programació distribuïda, el model va generar en una hora una solució funcional equivalent al que el seu equip havia trigat un any a dissenyar i implementar. Dogan no diu “em va ajudar”, ni “em va accelerar parts del procés”. Diu literalment que va reproduir en una hora la feina d’un any. I com que ho diu algú que podria haver utilitzat Gemini, i amb el seu tuit ha fet uns quants amics a Google, li dono tota la credibilitat. El fet que no tingui cap inconvenient a reconèixer que Claude li ha canviat la manera de treballar diu molt més que tots els vídeos de tots els AI bros.

Però sempre hi ha un però. Ella mateixa afegeix un matís clau, que dona encara més credibilitat a tot plegat. Dogan diu: “No és perfecte i encara hi estic iterant, però aquest és el punt on som ara. Si sou escèptics amb els agents de programació, proveu-ho en un domini del qual ja en sigueu experts. Construïu alguna cosa complexa des de zero, on vosaltres mateixos pugueu jutjar la qualitat dels artefactes”.

Programar per aprendre

Dogan no diu “proveu-ho encara que no sapigueu programar”, ni “això democratitza l’enginyeria”, que és precisament el missatge dels AI bros. Diu just el contrari: si ets escèptic, posa’l a prova allà on ets fort. En un domini on ningú no et pugui enganyar, ni tan sols la màquina. Perquè només així pots avaluar els artefactes que produeix: el codi, l’arquitectura, les decisions implícites, les omissions.

"Com més potents són aquests sistemes, més valuosa esdevé l’expertesa humana"

I aquí hi ha el que sembla una paradoxa. Com més potents són aquests sistemes, més valuosa esdevé l’expertesa humana. No per competir amb la màquina, sinó per saber quan s’equivoca, quan simplifica massa, quan pren dreceres perilloses. El vibe coding no elimina l’expert: el posa al centre, però en un rol diferent. Menys picar codi, més criteri. Menys sintaxi, més semàntica.

O sigui, que si voleu que la màquina programi per vosaltres, apreneu a programar. Win-win.