Realment necessitem un estatut d’autonomia?

A voltes tinc la sensació que per arribar on ha arribat Catalunya com a subjecte de dret polític, ens hem hagut de practicar l’autoengany i dotar-nos d’una sèrie de legislació de dimensions al·lucinants i farragoses. Càrrecs, institucions, burocràcia, etc. I fa temps que penso —de fet tinc un sentiment molt viu al respecte— que tot aquest sainet s’ha dissenyat per fer-nos creure que Catalunya és diferent quan, de fet, des del punt de vista de pura percepció, quan un ens mira de lluny té la impressió que som una típica regió espanyola més. Això sí, al flamenc li diem rumba catalana. La mosca que tenia al nas es va veure confirmada quan es va comprovar que el referèndum per aprovar l’Estatut era un acte folklòric sense cap mena de transcendència ni de valor legal. Simple inflamació aparent. Fer-nos creure que som alguna cosa. 

El tema ve a col·lació perquè aquests dies que França passa uns moments convulsos —com tants n’ha passat en la seva història, tant la llunyana com la pròxima— em dedico a fer una mena d’anàlisi comparativa amb el nostre entorn polític i social. Ara mateix, a mi em resulta fascinant que un país sencer de gairebé 70 milions de persones estigui mobilitzant-se de manera tan interessada i fascinant per tal de debatre quin ha de ser el seu pressupost de l’any vinent. I es posa sobre la taula el fet que el deute públic sigui tan elevat: el 112% del PIB. És per això que sempre dic que ja voldria jo plorar amb els ulls francesos. Ja he comentat en articles anteriors el desvergonyiment, la manca total de pudor i d’ètica democràtica dels nostres governants, que van tirant mitjançant el sistema de la pròrroga pressupostària en lloc de dimitir i convocar eleccions. 

Si vols saber-ne més

 

   

Xavier Roig-Democràcia vol dir pressupostos: el cas francès

Però quan em pregunto si necessitàvem tot aquest muntatge, aquesta vàcua façana institucional —Constitució, Estatut, etc.— també ho faig mirant a França. I m’adono que les acusacions de país jacobí només poden ser emprades per gent interessada o indocumentada -poc llegida i viatjada, vaja-. Posaré tres exemples, per fer-ho fàcil. 

Els trens de rodalia. D’ençà de l’any 2000 es va fer la transferència legal de competències dels trens de rodalia a totes les regions de França. L’operació pràctica va començar el 2002. Si vostès viatgen en un tren que circula dins la regió —fins i tot si creuen uns quants quilòmetres la frontera regional— observaran que els trens porten l’escut de la regió. Alguns aprofiten per fer propaganda del tipus “la Regió us transporta”, etc. Tot sense cap soroll. Un acte administratiu legal. Ni empreses mixtes entre l’estat i el govern regional, ni molt menys amb la guineu —l’operador dels ferrocarrils, ergo la Renfe de torn— dins del galliner. Ni xantatges dels sindicats tardofranquistes -bé, allí serien tardopetainistes-. Pur i simple: la regió gestiona els ferrocarrils de rodalia, i punt. 

"Em resulta fascinant que un país sencer de gairebé 70 milions de persones estigui mobilitzant-se de manera tan interessada i fascinant per tal de debatre quin ha de ser el seu pressupost de l’any vinent"

Parlem dels aeroports? A França, no existeix un ens que gestioni la xarxa d’aeroports on els partits polítics es passen el porró amb el vistiplau de les constructores de terceres pistes. 

A França, la titularitat dels aeroports és pública. Cosa que té lloc a la majoria de països civilitzats. Ara bé, la gestió està assignada a diferents operadors en funció de l’interès de la bona gestió. A voltes és la cambra de comerç, a voltes un operador privat, altres cops és una societat mixta publicoprivada, etc. Sempre, però, comptant amb les autoritats locals. No necessiten nomenar presidents d’organismes centralitzats nascuts a províncies per fer veure que es preocupen pel territori quan, de fet, es tracta d’emplenar la poltrona amb algú del partit de torn. 

"No necessiten nomenar presidents d’organismes centralitzats nascuts a províncies per fer veure que es preocupen pel territori"

I, finalment, l’aspecte més important. El territori, a França, està perfectament representat. No només al Senat -on els senadors surten dels organismes regionals i municipals- sinó també pels diputats de l’Assemblea Nacional, que són elegits per districtes unipersonals i saben que si no atenen les demandes del territori no tornaran a sortir elegits. Per molt que ho forci el partit de torn —i d’exemples de diputats que han abandonat el partit per defensar el territori en lloc del partit, n’hi ha diversos—. No existeix la típica marioneta de la qual gestiona els fils París —Madrid, en el nostre cas—. Per això els prefectes de departament tenen molt més poder que el president de la Generalitat. 

Només he triat tres exemples. N’hi ha molts altres (gestió de carreteres, d’escoles, d’hospitals, etc.). Posades així les coses: algú em vol explicar de què serveix l’Estatut d’Autonomia de Catalunya?