A l’anàlisi anterior (Parlaments per aprovar pressupostos: com funcionen els sistemes de representació?), deia que un sistema electoral té dues potes. El mètode de representació (proporcional o majoritari) i el mètode de selecció dels representants. El mètode majoritari simple, com el britànic o l’americà —districtes unipersonals on el més votat s’enduu l’escó—, tenen el problema de la representativitat. En el supòsit que a tots els districtes del país quedés com a primer posicionat el mateix partit amb el 30% dels vots, tot el parlament estaria compost d’un sol partit, havent rebut només el 30% dels vots dels electors. El Regne Unit va convocar un referèndum l’any 2011 per veure si es modificava aquest model i el país va decidir mantenir-lo.
Per evitar aquest efecte, a França es fan dues voltes, i van a la segona els dos millor posicionats si cap d’ells ha obtingut més del 50% dels vots al seu districte a la primera volta. Aquesta correcció sembla entenimentada i democràtica, encara que dificulta la formació de les majories àmplies que al Regne Units arrasen.
Però bé, ara que a França es fa difícil l’aprovació dels pressupostos perquè no hi ha una majoria àmplia —insisteixo que a casa nostra aquest problema no existeix, ja que es governa amb pròrroga de pressupostos, passant-se la democràcia per l’aixella—, s’ha obert la discussió de si s’hauria de canviar la representació per un sistema proporcional. Aprofito per recordar-ho: el nombre de diputats és proporcional al nombre de vots obtinguts per cada partit en la demarcació que es fixa (província, regió, etc.). I aquí sorgeix el dilema: és millor el sistema de districtes unipersonals on guanya el diputat que obté més vots, o el proporcional, que representa la proporció de vots de tot un territori?
Ara que a França es fa difícil l’aprovació dels pressupostos perquè no hi ha una majoria àmplia, s’ha obert la discussió de si s’hauria de canviar la representació per un sistema proporcional
Tot té avantatges i desavantatges. El sistema de districte unipersonal permet assignar responsabilitats personals. L’elector pot anar a l’oficina del “seu” diputat —el que va guanyar les eleccions en aquell districte— i demanar-li responsabilitats i explicacions. I proposar-li projectes de llei, etc. En altres paraules: és el millor sistema per representar el territori i els interessos dels electors. Desavantatge? Ja l’hem apuntat: pot ser que, al final, els elegits no guardin proporció amb els vots que l’elector desitjaria si votés a un partit.
La millor solució sembla haver-la trobat Alemanya. I per casualitat. En acabar la Segona Guerra Mundial, els vencedors van voler dotar l’Alemanya Occidental (a l’Oriental manava l’URSS i, de votar, res de res) d’un sistema electoral que impedís l’aparició de führers i que fos eficaç. Els anglosaxons optaven pel sistema majoritari de districtes unipersonals —el sistema que allí regeix—, els francesos optaven pel proporcional —el que regia aleshores a França, sota la IV República—. La solució va consistir en un mix que funciona molt bé i que hauria de ser copiat a altres països com ara nosaltres. Com funciona?
Es basa en el principi de proporcionalitat: el Bundestag (la cambra baixa) ha de tenir representació proporcional. Els diputats han de representar proporcionalment els partits que l’elector vota. Ara bé, com fer-ho i no perdre els avantatges que signifiquen el diputat de districte on l’elector pot anar a reclamar, suggerir, protestar, etc.? El sistema és enginyós i Alemanya li ha de donar les gràcies, també en aquest tema, als aliats que van guanyar la guerra.
La millor solució sembla haver-la trobat Alemanya: un mix que funciona molt bé i que hauria de ser copiat a altres països com ara nosaltres
El Bundestag està compost de, aproximadament, 630 escons. Per què dic “aproximadament”? Ara ho veuran. El territori alemany està dividit en 299 districtes electorals unipersonals on guanya el diputat més votat. Però l’elector, el dia de les votacions, diposita dues paperetes. Una, designant el diputat que prefereix per al seu districte. Una altra, on selecciona el partit que més li fa el pes mitjançant una llista tancada —com nosaltres—. El candidat votat pot ser d’un partit diferent del de la papereta tancada. En aquesta segona papereta hi figuren els candidats que cada partit presenta al länd (estat federat o regió) corresponent. És una llista tancada on la circumscripció és el länd —com el nostre sistema electoral, llistes tancades, on la circumscripció és la província—. La qüestió, doncs, és determinar quins diputats ocuparan l’escó. I aquí es demostra l’enginy dels que van dissenyar el sistema.
En primer lloc, s’emplenen els escons amb els diputats elegits per cada districte unipersonal: 299 escons. Aleshores el que es fa és acabar d'“arrodonir” la composició del Bundestag amb els diputats de les llistes tancades fins que la cambra té, tota ella, una composició que sigui proporcional a les paperetes que cada partit va rebre mitjançant les llistes tancades. Per això el nombre d’escons del Bundestag és variable amb un mínim de 630 diputats. Ara en té 736. Com es poden imaginar, el rol dels diputats elegits per districte té un pes més gran —a ell l’han votat personalment—. Però el pes que se li dona a cada diputat (elegit mitjançant llista tancada o elecció directa del diputat) ja forma part de la cuina de cada partit.
Els països seriosos necessiten majories estables per aprovar els pressupostos. Què és, si no, l’execució del pressupost allò que materialitza el compromís dels partits amb els seus electors? No és el cas espanyol, ni català, ni barceloní, esclar.