Repressió financera a la vista

14 de Gener de 2026

Una impactant notícia sacseja des de dilluns el món sencer: els fiscals federals dels EUA, instats pel president Trump, han imputat càrrecs criminals contra el president de la Reserva Federal (Fed), Jerome Powell.

En un vídeo de dos minuts, el president del banc central més poderós del món ha denunciat la persecució judicial a què ara el sotmet la Casa Blanca. Per primer cop, però, i trencant una prudència de molts anys, Powell ha plantat cara a Trump: “Aquesta amenaça és conseqüència de no seguir les seves preferències en la fixació del tipus d’interès... el servei públic de vegades requereix mantenir-se ferm davant de les amenaces”.

Segons The New York Times, Powell ha treballat durant tot el cap de setmana amb els seus assessors, per tal de rebatre Trump i els seus intents continuats de coaccionar el banc central perquè rebaixi els tipus d'interès. Powell, que acaba mandat de president de la Reserva Federal al maig d’enguany, ha de decidir amb quina intensitat continuarà lluitant contra Trump i si continuarà en el seu càrrec de governador de la Fed, que expiraria el 2028.

Ahir mateix, onze banquers centrals del món van signar un comunicat de suport a Powell, així com també ho van fer tres expresidents de la Reserva Federal, en què van defensar Powell dels atacs “sense precedents” de Trump. Tots avisen dels enormes riscos de liquidar la independència del poder polític de la institució monetària dels EUA, fundada el 1913.

Ahir l’editorial del diari Financial Times alertava que “la independència del banc central dels EUA és una àncora vital per a l’estabilitat del sistema financer global”, tot recordant el cas de Turquia: quan Erdogan va destruir la independència del banc central turc, la inflació del país va augmentar del 10% al 86%... tot i que per The Economist la inflació real duplica la inflació oficial.

"Si Powell fes el que Trump exigeix, els EUA entrarien en tipus d’interès reals negatius, la qual cosa provocaria pèrdues de poder adquisitiu als estalviadors i desincentivaria l’estalvi a llarg termini"

Trump va dir abans de Nadal que volia un tipus d’interès oficial de l’1%, lluny del 3,5% actual, però Powell argumenta que la inflació és encara massa alta per a poder retallar tants els tipus d’interès, i que els aranzels encara estan repercutint a l’alça els preus interiors. Si Powell fes el que Trump exigeix, els EUA entrarien en tipus d’interès reals negatius (tipus d’interès nominal menys la inflació), la qual cosa provocaria pèrdues de poder adquisitiu als estalviadors i desincentivaria l’estalvi a llarg termini.

Durant 113 anys, els presidents de la Reserva Federal han pogut desafiar els presidents sense ser processats, tal com va fer Alan Greenspan amb George Bush pare l’any 1992: poc abans de les eleccions presidencials, on aquest aspirava a repetir mandat, un augment de la inflació va forçar la Reserva Federal a augmentar els tipus d’interès, fet que va facilitar l’elecció del candidat demòcrata Bill Clinton. Tot i queixar-se de mala sort provinent del cicle econòmic, a Bush pare mai no li va passar pel cap imputar càrrecs criminals a Greenspan (que era, d’altra banda, significadament prorepublicà). Avui, però, l’escenari més probable és que aquesta independència de criteri de la Reserva Federal es pugui haver acabat el 9 de gener de 2026.

Si Powell capitula, hi haurà les rebaixes de tipus d'interès que vulgui la Casa Blanca i tots els futurs presidents de la Reserva Federal tindran marcat el camí de servitud. Si Powell es resisteix, pot ser processat, destituït i substituït per algú que obeeixi cegament Trump. La independència del banc central als EUA no morirà per un canvi legislatiu, sinó per l’ús i abús del poder fiscal de què disposa el poder executiu a la Casa Blanca. Aquest pot ser el canvi més important en la governança monetària americana des del 1913.

"Aquest pot ser el canvi més important en la governança monetària americana des del 1913"

La repressió financera es pot definir com un conjunt de polítiques econòmiques mitjançant les quals l’Estat intervé fortament els mercats financers per reduir el cost del deute públic, a fi d’endeutar-se més barat, fixant tipus d’interès artificialment baixos per sota de la inflació. Històricament, la repressió financera només era habitual en períodes de guerra i postguerra (les guerres mundials), i no va a tornar a aparèixer fins a la crisi financera (2008-2010) i la guerra d’Ucraïna (2022-2024), només durant uns pocs anys... Ara, Trump amenaça els EUA amb un canvi de paradigma a llarg termini.

Això al sud d’Europa i a Catalunya pot semblar poc important, però a Alemanya el debat econòmic i polític ha gravitat en la darrera dècada sobre aquesta qüestió: els estalviadors i els fons de pensions alemanys consideren que l’euro, quan ha estat associat a interessos reals negatius, ha perjudicat els països creditors del nord d’Europa i ha afavorit els països endeutats del sud d’Europa... i així també s’explica per què un partit antieuro com és l’AfD avui lidera moltes enquestes a Alemanya.

Vista la impotència de Trump per contenir el dèficit públic dels EUA, totalment desbocat (només el pagament d’interessos del deute ja supera tota la despesa militar dels EUA), el president dels Estats Units sembla disposat a obrir una era llarga de repressió financera, que pot arribar a l’obligació de comprar deute públic a bancs i a fons de pensions i, fins i tot, a establir controls sobre els moviments de capitals, limitant inversions a l’estranger.

"Vista la impotència de Trump per contenir el dèficit públic dels EUA, totalment desbocat, el president dels Estats Units sembla disposat a obrir una era llarga de repressió financera"

L’or va assolir dilluns, després de la imputació de Powell, un nou màxim i el dòlar va tornar a perdre valor en els mercats de divises. Ahir mateix la portada del diari Financial Times destacava una frase de la columnista Katie Martin: “El proper president de la Reserva Federal serà, en tot menys en el nom, Donald Trump, amb totes les aventures que viurem en la regulació i la implementació de la política monetària. Bona sort a tothom”.

La manipulació sistemàtica del paper moneda, des de 1971 no convertible en or als EUA, històricament sol desembocar en allò que Voltaire va resumir al segle XVIII en una frase ben senzilla: “El paper moneda sempre acaba tornant al seu valor intrínsec: zero”. Cordeu-vos els cinturons, s’albiren turbulències.