Renfe: l’error de no haver-la desmuntat

10 de Febrer de 2026

Quan Napoleó va ordenar afusellar el duc d’Enghien, el ministre de la policia, Joseph Fouché, va dir: “Ha estat pitjor que un crim; ha estat una equivocació”. La frase s’ha fet famosa i descriu clarament que no només les accions malicioses són perjudicials. Els errors també ho són. I més lamentables encara quan ho són per omissió.

En morir-se Franco es van reformar determinades coses. El franquisme no es va desmuntar, com tots sabem. Però sí que fou possible reformar a fons determinades parts. Arran de l’intent del cop d’estat es va reformar l’exèrcit, per exemple. Encara que perfectament possible, no es va fer amb la justícia -la pràctica partidista ho va impedir i ho impedeix encara-. Amb l’herència del franquisme no només hi viatjaven institucions de l’Estat. També hi havia empreses. Jo diria que les més significatives eren Telefónica Nacional de España, Renfe, Correos de España i Seat. Hi havia altres empreses que estaven sota l’INI (Instituto Nacional de Industria) que va ser desmuntat al seu temps.

"Amb l’herència del franquisme no només hi viatjaven institucions de l’Estat. També hi havia empreses. Jo diria que les més significatives eren Telefónica Nacional de España, Renfe, Correos de España i Seat"

De Telefónica en va prendre cura el senyor Aznar que, malgrat constituir un procés de privatització discutible en la forma, va aconseguir que ens desempastiféssim d’una rèmora insofrible -l’any 1998 l’alta d’una línia de telèfon nova trigava uns sis mesos-. De la Seat en va prendre cura la crisi i el president Pujol que, amb els seus viatges i contactes a Wolfsburg -Volkswagen té com a accionista important el govern de Baixa Saxònia-, va aconseguir que el gegant alemany es quedés Seat. L’any 1985, Seat lliurava cotxes alguns dels quals sortien sense fre de mà, per manca de control de qualitat.

Tanmateix, van quedar dues rèmores del franquisme que ningú ha tocat: Renfe i Correos. Són autèntiques rèmores fruit del nacionalsindicalisme. Vull dir que combinen un servei públic bàsic mediocre amb una protecció als treballadors digna de Girón de Velasco que, vull recordar, és el feixista -falangista- que va muntar la Seguretat Social quan fou ministre de treball. Aquestes dues empreses -convertides en tres per l’acte de mitosi de Renfe (Renfe, Adif i Correos)- són irreformables.

El seu nivell de podridura és gran perquè està en els gens, en el seu origen. Per atzars de la vida, vaig tenir tractes amb la que havia estat presidenta de Renfe, Mercè Sala. Va ser clara amb mi: “Amb Renfe no hi ha res a fer”. Val a dir que, amb la mala governança dels darrers anys, la situació ha empitjorat, i no cal que els posi exemples de la meva asseveració. Ara funciona pitjor que sota Franco, quan els espanyols van treure, com a acudit, les paraules de l’acrònim: Rediez Esto No Funciona Españoles.

"Renfe i Correos són autèntiques rèmores fruit del nacionalsindicalisme: combinen un servei públic bàsic mediocre amb una protecció als treballadors digna de Girón de Velasco"

Per tant, la feina que correspondria ara és asseure’s tots plegats i veure com es desmunten Renfe i Adif al mateix temps que es munten unes noves organitzacions que funcionin. Mètodes n’hi ha diversos. A Renfe se la pot diluir obrint-la a la competència i que fracassi. I Adif podria ser venuda a un consorci amb majoria pública, si es vol. Però que l’agafés algú que hi entengués -sense la boina de “peón caminero” que li va entaforar Girón de Velasco, vull dir-. Segurament n’hi ha d’altres, de mètodes. Però per a la salut física i mental dels catalans, algú ho hauria de desmuntar.

Dit tot això, el que també caldria analitzar és si aquesta xarlotada amb què s’ha insultat la intel·ligència col·lectiva -la poca- que ens queda als catalans, caldria veure si aquesta “Rodalies” en la qual Renfe té el 51% és legal. És a dir, si el que té accions en el govern de la xarxa ferroviària pot ser, al mateix temps, operador -o sigui, art i part-. Jo tinc els meus dubtes.