Una vida de gàngster

Què passa quan una persona o un grup de persones decideix que no seguiran el pacte social? Que les normes de la justícia que compartim entre totes les persones d’una societat no només no els interpel·len, sinó que els semblen esquivables i creen el seu propi codi moral a banda? Què passaria si, en lloc de ser una minoria, fossin una majoria a la nostra població? Podem permetre, que cadascú es prengui la justícia per la seva banda?

Una de les sèries de televisió que responen de millor manera aquestes preguntes és The Soprano, una història ambientada en un fictici cap de la màfia de Nova Jersey (Toni Soprano) i la seva família, professional i personal. Per qui no hagi vist la sèrie, és The Office versió gàngster. Tot comença quan Toni Soprano comença teràpia psiquiàtrica amb la doctora Melfi. Essent una persona poc familiaritzada amb aquest entorn i les seves dinàmiques, però amb atacs d’ansietat diaris i una profunda depressió, el que és un home violent i imponent decideix deixar-se tractar per un servei de salut mental. Però, és clar, allà no podrà explicar tot el que voldria de la seva vida, per la qual cosa s’haurà de servir de metàfores i altres estratagemes narratives per poder buscar l’ajut necessari per part de la seva professional doctora.

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-Una dona al seu aire

Ser gàngster, més lluny de la imatge fàcil que se’ns ha venut a les pel·lícules, no és una empresa senzilla. En paraules d’un dels personatges de la sèrie, Johnny Sacramoni, “tenim més normes que l’Església catòlica!”. I és que per ser una microsocietat regida per un codi ètic i moral altern a la justícia normativa, les màfies tenen uns codis que no convé ni oblidar ni subestimar. Toni Soprano, lluny del líder impenetrable que mostren moltes pel·lícules d’acció, lluny de l’ésser visceral que es perfila sovint en aquest tipus de personatges, es mostra com un home buit, un home perdut que resol tots els seus problemes de manera matussera, amb sexe, amb diners o amb violència.

"Ser gàngster, més lluny de la imatge fàcil que se’ns ha venut a les pel·lícules, no és una empresa senzilla"

La sèrie, així, és un retrat paròdic de la relativitat entre el bé i el mal que existeix en aquest tipus d’entorns, un testimoni vivaç dels principals fets històrics del temps on està ambientada la sèrie i un dibuix fantàstic dels estereotips i els principals debats d’aquesta microsocietat. Com ja sabem per altres experiències reals o cinematogràfiques, els gàngsters es regeixen per un altre codi ètic i moral. La justícia és un concepte subjectiu i obert a interpretació; la vida té un valor diferent del que la societat general li atorga. El món és un univers de possibilitats on la violència és un intercanviable per les coses que desitges. A les pel·lícules, a les cançons i en altres productes culturals el lore dels gàngsters es mostra com un univers d’adrenalina, excitament i emocions fortes, però aquí també s’hi representa molta buidor, molta incertesa i, sobretot, existencialisme.

Ara que és estiu, crec que aquest tipus de sèries tenen un valor importantíssim. Primer, de consciència històrica, encara que sigui la història recent dels 2000. Segon, de reflexió entre riures sobre els patrons principals de la nostra societat i alguns dels debats més arrelats, com ara si som bons per naturalesa o per conducta, si el social determinisme o el lliure albir són els que regeixen les nostres maneres d’actuar, o quines són les coses realment importants a la vida. Tercer, de descans entre les tasques de l’estiu que ara, a diferència de durant el curs acadèmic, et pots permetre veure entre tasques. I quart, però no menys important, reflexionar sobre la nostra pròpia vida i pensar qui seríem nosaltres, si tinguéssim una vida de gàngster.