La síndrome d'Ícar

Fa uns dies em vaig aturar davant d'un vídeo d'Albert Rivera a LinkedIn. Parlava d'empresaris, governs i gestió. La seva tesi era raonable: un país no és una empresa, però governar-lo obliga a gestionar persones, recursos, prioritats i decisions. I, sobretot, a respondre per les seves conseqüències.

Escoltar-lo em va fer pensar que la comparació habitual sol centrar-se en l'economia, però hi ha un angle molt més revelador: el de l'escalabilitat organitzativa.

Qualsevol projecte que irromp amb força, ja sigui una startup o un partit polític emergent, pot experimentar un fenomen semblant: el creixement comença a córrer més de pressa que la mateixa estructura interna. És aquí on sorgeix la gran pregunta: pot l'èxit convertir-se en el principi de la fragilitat?

Si vols saber-ne més

 

   

Toni Alés-'Panem et circenses'

Si busquem un exemple clar d'aquest curtcircuit organitzatiu, és difícil no mirar a Ciutadans. No per la seva ideologia, sinó per la seva escalabilitat com a organització.

Una startup troba mercat, aconsegueix finançament, multiplica clients i entra en nous mercats. Des de fora sembla imparable. Però arriba un punt en què el que funcionava amb vint persones deixa de funcionar amb 200 i, per descomptat, amb 2.000.

Les startups que escalen amb èxit ho saben bé: créixer no consisteix només a vendre més, sinó a transformar l'organització per sostenir aquest creixement. El fundador o la fundadora ha d'aprendre a delegar. La intuïció s'ha de traduir en processos i la confiança personal donar pas a estructures professionals sustentades en talent, governança, transparència i responsabilitat.

"Les startups que escalen amb èxit ho saben bé: créixer no consisteix només a vendre més, sinó a transformar l'organització per sostenir aquest creixement"

L'èpica ja no n'hi ha prou. Comença la gestió.

I els partits emergents? Ciutadans va obtenir 57 diputats l'abril del 2019. Set mesos després en va aconseguir deu. La dada és objectiva. La seva explicació, molt menys.

Podem va seguir una trajectòria diferent i més gradual. El 2015, Podem i les seves confluències van assolir 69 diputats. El novembre del 2019, Unides Podem i les seves confluències van obtenir 35. El 2023, Podem va concórrer dins de Sumar, que va aconseguir 31 escons; cinc corresponien a diputats de Podem, que mesos després van passar al Grup Mixt.

No són trajectòries equivalents ni poden atribuir-se a una causa única. Però ambdues mostren una mateixa tensió: irrompre amb força no garanteix conservar aquesta posició en el temps. I aquí apareix la pregunta rellevant: què passa després de la irrupció? La ciència política fa temps que estudia aquesta frontera. Bolleyer (2013) va analitzar 140 nous partits en disset democràcies i va distingir entre èxit electoral inicial, persistència organitzativa i sostenibilitat electoral.

Si vols saber-ne més

 

   

Redissenyar la venda: on ha d'estar la IA i on l'humà

Traduït al llenguatge d'una scaleup: aconseguir tracció no significa haver construït l'organització necessària per a conservar-la. Aquí hi ha la paradoxa. Créixer electoralment i construir una entitat capaç de perdurar no són la mateixa cosa. Més vots exigeixen més candidats. Més territori, millors estructures. Més representació, persones capaces de gestionar, no només de comunicar.

El creixement pot semblar lineal; la complexitat rares vegades ho és. Per això qualsevol formació emergent hauria d'observar amb atenció el que ha passat durant l'última dècada. No perquè estigui condemnada a repetir la història de Ciutadans o Podem, sinó perquè l'èxit també pot generar miopia. Una bona enquesta. Més vots. Més notorietat.

Durant un temps, l'altura sembla confirmar que les ales funcionen. Fins que el creixement deixa de ser notícia i comença a exigir organització, gestió i alguna cosa més que simplificació electoral.

Comença la realitat.

"L'èxit inicial serveix per a enlairar-se. Però romandre exigeix una cosa diferent: estructura, talent, disciplina, capacitat de corregir i una organització capaç d'evolucionar al mateix ritme que el seu creixement"

I potser aquí hi ha la veritable lliçó. L'èxit inicial serveix per a enlairar-se. Però romandre exigeix una cosa diferent: estructura, talent, disciplina, capacitat de corregir i una organització capaç d'evolucionar al mateix ritme que el seu creixement.

No n'hi ha prou amb conquerir un mercat. Tampoc un electorat.

En una startup, créixer obliga a transformar-se; si no evoluciona, el mercat acaba corregint-la. La qüestió és si els partits emergents ho descobreixen a temps.

"En una startup, créixer obliga a transformar-se; si no evoluciona, el mercat acaba corregint-la"

Potser per això Ícar continua sent una metàfora tan contemporània. Va aconseguir una cosa extraordinària: volar. Però el seu problema no va ser enlairar-se, sinó confondre l'altura assolida amb la solidesa de les seves ales.

La pregunta incòmoda és quants Ícars estaran avui confonent velocitat d'ascens amb capacitat de permanència. Qui sap quina nova paradoxa apareixerà en el pròxim camí. Potser davant d'una altra pantalla. Potser en una empresa. Potser en una conversa inesperada. O potser, simplement, en qualsevol lloc que m'obligui a aturar-me i pensar.