Tothom hauria de saber la segona llei de la termodinàmica

Comencem pel començament, i no patiu que això serà ràpid: “El segon principi de la termodinàmica és un dels fonaments de la física que descriu la direcció natural dels processos energètics i estableix limitacions en la transformació de l'energia. Aquest principi afirma que, en qualsevol sistema aïllat, l'entropia —una mesura del desordre o de la dispersió de l'energia— tendeix a augmentar amb el temps fins a assolir un estat d'equilibri màxim”. Ho teniu a Viquipèdia.

Apa, ja ens ho hem tret de sobre i ja no teniu excusa per no saber un dels principis fonamentals de la física.

Això mateix deia en C. P. Snow en una conferència que va pronunciar el 7 de maig de 1959 a Cambridge i que portava per nom Les dues cultures i la revolució científica. La tesi de Snow és que si volem resoldre els grans problemes de la humanitat cal superar la divisió decimonònica entre ciències i humanitats, la divisió entre “les dues cultures”.

Charles Percy Snow, que per alguna raó sempre se cita amb les inicials, tenia una posició privilegiada a l’hora parlar de ciències i humanitats. Nascut a Leicester, Regne Unit, fill d'un venedor de sabates que feia d'organista a l'església, va estudiar Química i Física al Leicester University College, on es va graduar el 1927. Va fer el doctorat a Cambridge, on va treballar sota les ordres del premi Nobel i pare de la física nuclear Ernest Rutherford. Al sector privat, va arribar a ser director de l’English Electric Company, feina que va compaginar amb la de consultor científic per al govern britànic i amb la d’escriptor. Com que els seus llibres eren coneguts i es venien, a mitjan dècada de 1960 va decidir passar de les ciències a les lletres i viure de l’escriptura. C. P. Snow es va convertir en un novel·lista d’èxit, arribant a publicar més de 30 títols.

"La tesi de Snow és que si volem resoldre els grans problemes de la humanitat cal superar la divisió decimonònica entre ciències i humanitats, la divisió entre 'les dues cultures'"

El text de la conferència és públic i el trobeu amb una cerca simple a Google. N’hi ha una edició magnífica en català a cura d’Àtic dels Llibres que a més de la conferència original conté el capítol Una segona mirada. És una addenda escrita per ell mateix uns anys després arran de les crítiques i els atacs furibunds ad hominem que va rebre. Els arguments contra la separació de les dues cultures que Snow exposa es veu que van xafar molts ulls de poll de les elits, tant científiques com intel·lectuals, de la classista societat britànica de mitjan segle XX. Una organització classista que encara avui perdura, que segrega per l’accent d'anglès de cadascú i que reserva l’accés a les universitats de prestigi pels que han pogut accedir a una caríssima educació privada.

Observeu que he separat les elits en científiques i intel·lectuals. Quan ens imaginem un científic pensem en algú en un laboratori o davant d’una pissarra plena de fórmules en un despatx desordenat ple de llibres i papers. Quan pensem en un intel·lectual pensem en algú que llegeix i escriu molt i que fa conferències i debats en aules magnes d’universitats i centres de cultura contemporània. Però això no ha estat sempre així. Snow menciona una conversa amb Godfrey Hardy, als anys trenta, on el matemàtic li deia, perplex: “S’ha adonat de com es fa servir la paraula intel·lectual avui en dia? Sembla que hi ha una nova definició que, decididament, no inclou Rutherford [físic, químic, Nobel de Química], Eddington [astrofísic, filòsof de la ciència, divulgador], Dirac [matemàtic, físic teòric], Adrian [Nobel de Medicina] ni m’inclou a mi. És força estrany, no creu?”. Hardy és l’autor del llibre Una disculpa d’un matemàtic, un assaig on qüestiona l'estètica de les matemàtiques, considerat una de les millors obres sobre el pensament matemàtic.

Si vols saber-ne més

 

   

Josep M. Ganyet-Gent pobra falsificant gent rica

Snow explica que, com que de dia treballava amb científics al laboratori i de nit anava al pub a fer cerveses amb escriptors i “intel·lectuals” (en el sentit post-Hardy), veia constantment aquestes “dues cultures” que s’ignoraven i es miraven amb recel. Deplora que cap dels seus amics “intel·lectuals” no sabés una llei tan fonamental com la “segona llei de la termodinàmica” i que tot el que havien llegit els seus col·legues científics fos Dickens. Critica un científic (de qui no en diu el nom) que quan li van preguntar quins llibres havia llegit, va respondre amb fermesa: “Llibres? Prefereixo fer-los servir com a eines”. “El grau d’incomprensió entre totes dues bandes és una espècie de broma que s’ha tornat amarga”, afirma Snow.

"Snow deplora que cap dels seus amics “intel·lectuals” no sabés una llei tan fonamental com la “segona llei de la termodinàmica” i que tot el que havien llegit els seus col·legues científics fos Dickens"

Però a banda de ser una diagnosi de “les dues cultures” de mitjan segle XX i de les conseqüències nefastes que la seva separació té per al progrés de la humanitat, l’assaig de Snow és també una crida a l’acció que arriba als nostres dies. Una de les tesis més potents del seu discurs és la de la necessitat que tant les ciències com les humanitats siguin transversals, tal com exemplifica l'anècdota de la termodinàmica-Dickens. El mètode científic és per Snow la fita més gran de la humanitat en el sentit que explica com és el món al marge d’ideologies, religions i creences. Això, que ja sabíem, ja seria prou perquè les ciències fossin transversals, però hi afegeix un altre argument que sovint queda amagat: la ciència com a ascensor social.

En un apartat on parla l’impacte de la revolució industrial en diferents societats —recordem que s’inicia a la Gran Bretanya al XVII— analitza el paper de la ciència com a motor de progrés. Constata que si les institucions d’accés a la ciència, elitistes per definició, no ho fossin tant, tindríem més científics treballant per resoldre els grans problemes de la humanitat. Quan escriu el llibre el 1959 les preocupacions són: la guerra freda, les desigualtats i la superpoblació. Tot sona molt 2025.

"Quan escriu el llibre el 1959 les preocupacions són: la guerra freda, les desigualtats i la superpoblació. Tot sona molt 2025"

El temps i la bona política li acabarien donant la raó. Hi ha un exemple paradigmàtic que és el Bronx High School of Science, un institut públic del barri novaiorquès del Bronx. Fundat el 1938, l’institut de secundària ha educat més premis Nobel que qualsevol altra escola secundària del món. Els antics alumnes del Bronx Science també han guanyat tres Premis Turing —oficiosament el Premi Nobel de la informàtica—, sis Medalles Nacionals de la Ciència i nou Premis Pulitzer. En destaquen: Leon N. Cooper, Nobel de Física; Sheldon Glashow i Steven Weinberg, pares de la teoria electrodèbil i premis Nobel; Roy Glauber, pilar de l’òptica quàntica; Claudia Goldin, Nobel d’Economia; i més recentment, l’alcalde electe de Nova York, Zohran Mamdani.

Que Mamdani surti a la llista és rellevant. Em recorda una entrevista al científic Carl Sagan on parlava de la importància que tenia que públic en general i polítics sabessin de ciència i tecnologia. Sagan, astrofísic, pare de les missions Voyager, divulgador científic i autor de ciència-ficció va marcar unes quantes generacions —la meva inclosa— amb el seu programa Cosmos. Per primera vegada hi vam poder veure com la barrera entre ciències i humanitats desapareixia. Giordano Bruno hi sortia al costat de Newton i Darwin al costat de la Biblioteca d’Alexandria del segle III aC. Ell mateix, amb la seva obra científica, i humanista n’és un exemple. Sagan deia a l’entrevista que “vivim en una època que es basa en la ciència i la tecnologia. Si el públic en general no entenem la ciència i la tecnologia, qui farà les decisions sobre el futur que la nostra canalla habitarà?”. Deia això a la seva darrera entrevista l’any 1996. Reblava la intervenció amb: “La ciència és més que un conjunt de coneixements. És una manera de pensar. Una manera d'interrogar l'univers de manera escèptica. Si no som capaços d’interrogar de la mateixa manera a aquells que ens diuen que una cosa és certa, llavors estem a la mercè del pròxim xarlatà, polític o religions que arribin”. Premonitori Sagan. 1996 també sona molt 2025.

Tant l’entrevista com la conferència Les dues realitats són malauradament massa vigents. Per això convé llegir-la de tant en tant. Us en recomano, novament, l’edició d’Àtic dels Llibres, que a més del text de la conferència conté el de la Segona mirada del mateix Snow. A banda, el llibre està magníficament prologat pel metge, investigador, divulgador i prolífic escriptor català Salvador Macip, que a més, actualment treballa a la Universitat de Leicester. Leicester és també, el poble natal de C. P. Snow i, d’entre molts altres il·lustres, del baixista de Queen. I parlant de Queen, el seu guitarrista, Brian May, és doctor en astrofísica, que tan aviat t’omple un estadi com et fa una tesi doctoral sobre “La velocitat radial de la pols zodiacal”. Com el Dr. Macip, que també toca la guitarra amb els Malalletra.

PS: Llegint aquest article heu contribuït a augmentar l’entropia de l’univers, però tot sigui a fi de bé.