Quan treballem a l'AVE, no estem sols

Pantalles obertes, converses confidencials, dades a la vista... Treballar a l’AVE és còmode, però sovint oblidem que no estem sols. Aquestes últimes setmanes he anat a Madrid amb tren d’alta velocitat. Un trajecte que molts fem sovint. Portem el portàtil, els auriculars, el mòbil i una mica de feina pendent. I, de cop, aquell vagó silenciós es transforma en una extensió de la nostra oficina. Però, ¿som conscients de què exposem quan decidim convertir un espai públic en lloc de feina?

Durant els trajectes, he vist presentacions amb dades internes d’empresa, correus amb informació sensible, informes de clients, i fins i tot una videotrucada sense auriculars parlant d’una reestructuració. I tot això, des del seient del costat, a mig metre de distància, i la veritat, sense gaire interès ni ganes de saber-ne, però es fa inevitable.

Vivim immersos en una cultura de la hiperconnexió. El teletreball i la mobilitat han trencat les parets físiques de l’oficina, però no hem sabut traslladar amb la mateixa consciència els límits de la privadesa.

Treballar al tren, a l’aeroport o a una cafeteria pot ser molt pràctic, però sovint oblidem que no estem sols, i que hi ha ulls (i orelles) molt a prop. I no parlo només d’espionatge industrial —que també—, sinó de bones pràctiques, respecte a la confidencialitat i, sobretot, consciència digital.

Quan obrim el portàtil en un lloc públic sense filtre de pantalla, estem ensenyant molt més del que pensem. Quan parlem per telèfon o fem una reunió en obert, estem exposant informació que pot afectar persones, empreses o estratègies. I quan connectem a xarxes Wi-Fi obertes, deixem la porta oberta a riscos molt reals de ciberseguretat.

Això no és ciència-ficció. És el dia a dia. En un moment en què la ciberseguretat és una prioritat estratègica per a qualsevol organització, el principal risc sovint no és el hacker, sinó el treballador despistat.

I aquí hi ha una reflexió de fons: ens falta cultura digital i consciència de privadesa. I no només als estudiants o a professionals més joves, sinó sovint als mateixos alts càrrecs. La informació és un actiu crític, però sembla que al tren o a la sala d’embarcament de l’aeroport tot s’hi val.

"Sembla que al tren o a la sala d’embarcament de l’aeroport tot s’hi val"

Necessitem formació, protocols i, sobretot, lideratge exemplar. Perquè si els directius no tenen cura, és difícil demanar-ho als equips. I perquè una dada exposada —per petita que sigui— pot tenir un cost molt alt.

El futur passa per seguir treballant en mobilitat, sí. Però amb consciència. Amb filtres de privadesa, amb cascos, amb connexions segures, amb espais dedicats i, sobretot, amb cultura.No és només una qüestió de tecnologia. És una qüestió d’actitud.

Perquè cada cop que obrim l’ordinador en un tren i ens oblidem de qui tenim al voltant, potser estem deixant molt més que les dades personals. Estem deixant la confiança.