Tres generacions davant la pantalla
15
de Setembre
de
2025
Recordo els estius de la meva infància. Em llevava d’hora, caminava de puntetes, i tancava totes les portes amb una cura quirúrgica perquè no em sentissin. Quan ho tenia tot preparat, posava el volum de la tele al mínim i m’asseia ben a prop, amb el nas gairebé enganxat a la pantalla. Era la manera de poder veure alguna cosa a la tele abans que es llevessin els meus pares i m'obliguessin a esmorzar, fer deures i anar a la platja. Quan es llevaven era el moment d’apagar la tele i fer veure que no havia passat res.
Era un ritual clandestí, però tenia una norma que la marcaven les graelles dels 90: havies de veure el que hi havia als 6 canals que hi havia. Punt. Si eren les 7 hores del matí i jo volia veure Salvados por la campana que començava a les 11 hores, aquell dia potser no veuria capítol.
Si vols saber-ne més
La meva generació va créixer amb un actor omnipresent: el programador de la graella de televisió. M’imaginava un senyor en un despatx que decidia el que li venia de gust. Ell triava què es veuria, a quina hora, i si li sortia a compte comprar la següent temporada o matava la sèrie després d’uns quants capítols.
Un dia va arribar el gran canvi: les plataformes digitals. YouTube, Netflix, Filmin… Aquí semblava que el poder canviava de mans: ara érem nosaltres els qui triàvem què veiem. Però la tria venia amb trampa. Sí, podies mirar el que volies, quan volies… però dins del catàleg que hi havia disponible. I qui et guiava dins d’aquest catàleg no era un programador de tele, sinó el mateix senyor del despatx d’abans supervitaminat amb un algoritme.
"La meva generació va créixer amb un actor omnipresent: el programador de la graella de televisió"
El salt més gran, però, no va ser només tecnològic. Va ser cultural. Abans vivíem en un ecosistema simple: poques cadenes, horaris concrets, opcions limitades. Aquesta escassetat ens educava la paciència i ens obligava a compartir experiències comunes. Una mica de resignació també va bé de tant en tant.
I arribem al dia d’avui on el paradigma no és una piscina de contingut, sinó que l’oceà és infinit. El senyor del despatx està fent la cua al Servei d’Ocupació, i el poder el tenen tots els creadors de continguts, els que programen els algoritmes de les plataformes d'acord amb els teus hàbits, i les eines d'IA generativa amb ganes caníbals de monetitzar. Un catàleg infinit on podem demanar-li a VEO3 un gos que balla flamenc, o una allau de vídeos de tots els idiomes.
Tenim una oferta que no s’acaba mai. I quan tot és infinit, el que esdevé escàs és la nostra atenció, creativitat, i paciència. Ja no és el programador ni tan sols l’algoritme qui decideix, sinó la nostra capacitat de resistir davant la temptació del següent play. L’algoritme mana, però el cercador encara funciona, i la IA crea el que tu li demanis al moment.
"L’algoritme mana, però el cercador encara funciona, i la IA crea el que tu li demanis al moment"
Durant anys, el consum audiovisual també ha marcat rituals socials. Abans hi havia estrenes que reunien famílies senceres davant el televisor. Es podia parlar del mateix episodi a l’escola, perquè tots l’havíem vist. I quan el Super3 treia una cançó no hi havia ningú que no l’hagués sentit la mateixa setmana de la sortida.
Ara, en canvi, la cultura compartida s’ha fragmentat. Un germà riu amb un gat sobre una roomba, l’altre amb un gamer d’ultradreta que viu a Andorra, i el tercer amb auriculars i vídeos d’ASMR de gent menjant amb la boca oberta. Quina memòria col·lectiva i cultural ens queda? El drama és que no hi ha Clubifaximàtic que ens uneixi: cadascú viu en la seva bombolla d’algoritmes, amb referents tan específics que no tenen traducció generacional ni comunitària.
Els més joves, els que han nascut amb TikTok i la IA, ja no volen “una pel·li d’aventures” o “una sèrie de dibuixos”. Ells volen un vídeo concretíssim: “una excavadora blava enderrocant la Sagrada Família”. I l’algoritme, obedient i insaciable, els ho serveix en safata al moment.
El problema, a part de la impaciència, és la imaginació.
"Si la màquina ja et dona exactament el que demanes, què passa amb la capacitat de somiar allò que encara no has imaginat mai?"
Si la màquina ja et dona exactament el que demanes, què passa amb la capacitat de somiar allò que encara no has imaginat mai? La màquina és una serventa perfecta… però també pot convertir-se en una paparra que ens roba les ganes de somiar. Si no he vist mai el mar, com sabré que vull veure les onades?
Els primers érem espectadors obedients. Els segons, consumidors exigents. Els tercers, directors impacients. I ja sabem què passa quan algú ho té tot: s’avorreix, es tanca en el seu món i acaba perdent el sentit comú.
Potser el veritable repte no és si la tele la fa un programador o un algoritme, sinó si nosaltres serem capaços de recuperar el que la tecnologia ens pot arribar a prendre: la paciència, l’atenció, i aquella memòria col·lectiva que ens feia sentir part d’una mateixa història.