Les darreres trobades que han tingut lloc entre la Unió Europea (UE) i els Estats Units (EUA) ens han deixat mal gust de boca. El fet ha estat aprofitat pels crítics amb la UE i amb Trump. Se n’ha arribat a fer befa. I, fins i tot, el Parlament Europeu no s’ha mostrat entusiasta amb la presidenta Von der Leyen. Per cert, la senyora Von der Leyen va fer el discurs anual de l’estat de la Unió i la nostra premsa ni n’ha parlat —sempre més atenta a la superficialitat del folklore espanyol—. I com que no se n’espera cap informació assenyada, aprofito per fer una mica de didàctica. Per què la UE li fa la gara-gara a Trump?
La resposta està en la feblesa de la UE en la conjuntura actual. I aquesta feblesa és doble i s’ha manifestat en les dues grans negociacions de les darreres setmanes. Els aranzels i les converses de pau d’Ucraïna i la seva defensa. Anem a pams.
"Per fer-ho fàcil -encara que caldria matisar-, podem dir que si la UE deixés de comercialitzar amb la resta del món, els ingressos de tots vostès es veurien reduïts a la meitat"
La raó per la qual la UE estarà dèbil en qualsevol negociació d’aranzels amb els EUA —i, fins i tot, amb la Xina— és realment simple i d’ella no se’n parla —encara que ja ho vaig apuntar aquí mateix en l’article L’arriscat acord comercial amb els Estats Units—. El comerç internacional de la UE significa el 50% del PIB. El comerç internacional dels EUA és el 27% del seu PIB. Per fer-ho fàcil —encara que caldria matisar—, podem dir que si la UE deixés de comercialitzar amb la resta del món, els ingressos de tots vostès es veurien reduïts a la meitat. Si els EUA fessin el mateix, el salari del ciutadà americà es veuria reduït en, només, una quarta part. La fortalesa de la UE (la principal potència comercial del món) és, també, la seva feblesa. I aquesta paradoxa també té lloc amb la Xina, on el comerç internacional significa el 31%.
Per tant, en unes negociacions dures que acabessin en una guerra comercial d’aranzels, la UE té les de perdre. I ningú hauria de criticar lleugerament que hi hagi hagut concessions de la UE amb els EUA. És inevitable. I una cosa similar tindrà lloc amb la Xina. Com que la naturalesa d’aquesta fortalesa —i feblesa al mateix temps— no canviarà, ja que està en l’ADN de la UE, l’única solució és diversificar. I això és el que s’està fent amb la signatura del tractat de lliure comerç amb Mercosur (Argentina, Brasil, Paraguai i Uruguai, és a dir 300 milions d’habitants), i els que se signaran amb l’Índia (1.450 milions d’habitants) i d’altres països. Però tot són treballs en curs. Mentrestant, ens hem d’empassar a Trump.
Pel que fa als temes d’Ucraïna i Rússia, estem en una situació a la qual hem arribat per una resistència i laxitud evidents, i de la qual Espanya n’és el principal contribuent. Parlo d’ignorar que Europa ha de gastar més diners en defensa per gaudir de la llibertat que, fins ara, han finançat els EUA. Com pot ser que es critiqui llepar als EUA en aquests temes quan, fins ara, han estat el principal contribuent en valor absolut i percentual en el finançament de l’OTAN? L’actual feblesa de la UE és deguda al fet que encara no estem llestos per defendre’ns sols. Ho estarem? Sí, sens dubte. Però trigarem uns anys abans no ens dotem del material necessari i de l'organització requerida. Com es pot criticar riure-li les gràcies a Trump si demà mateix, sense l’OTAN, Putin podria envair un país membre de la UE com ho ha fet amb Ucraïna? A més, els EUA ajuden a pagar la meitat de la defensa actual d'Ucraïna —Europa en paga l’altra meitat—. És que algú de vostès voldria que els EUA es retiressin i tota la despesa la paguéssim nosaltres? Al cap i a la fi, Ucraïna és part d’Europa.
Seria criticable que la UE no comencés immediatament amb les accions necessàries per dotar-se d’una defensa adequada —malgrat la irresponsable desídia, els enganys i els tripijocs d’Espanya, dels quals no se’ns informa—. Però, mentre tot això no arriba a terme, és infantil criticar que la UE mantingui òptimes relacions amb un voluble, capriciós i imprevisible Trump.