Com s’ho pot permetre, això, la gent d’aquí?

20 d'Agost de 2025

“Ari, m’ha passat una cosa molt curiosa”. Començo a parlar amb un amic que ha anat a Lisboa per feina i m’explica que fa uns dies que menja a diferents restaurants. Ahir va sopar en una taverna local per 17 euros i avui, que ha decidit anar al centre, ha pagat 70 euros per un menú de carn a la brasa. “Tot era gent estrangera, no hi havia ni una persona que semblés que realment vivia allà”, em comenta per telèfon: “Com s’ho pot permetre, això, la gent d’aquí?”.

Fa uns anys que visc fora de Catalunya, a Amsterdam, i una de les diferències de preu més grans (després del preu del lloguer), és la de menjar o prendre alguna cosa a fora. Mentre a Catalunya el més típic és quedar amb una amiga a una terrassa per prendre alguna cosa, a Amsterdam anem a passejar, al parc o a casa d’algú si les condicions climàtiques no ho permeten. En rares ocasions anem a un bar perquè sabem que res baixarà dels cinc o sis euros per consumició.

Quan torno a casa durant les vacances, o vaig a Barcelona per feina, sempre penso que per fi tornaré a pagar preus “normals” per les coses. Però des que casa meva s’ha convertit en un escenari per a un turisme massiu i devastador, al centre de l’Eixample un cafè val quasi el mateix que al centre d’Amsterdam, amb la diferència que la persona que se’l pren a la meva ciutat d’acollida segurament cobra el doble que el de la capital del meu país. Per tant, no només els preus a Barcelona són molt més alts que abans, sinó que el cost relatiu ha arribat a uns punts que és escandalós.

La meva generació fa temps que assumeix una inflació que no es correspon amb els nostres salaris, però tampoc, en molts sectors i productes, amb el seu cost real. Paguem lloguers estrafolaris per habitacions que es consideren de luxe si tenen una finestra o un llit doble, roba a dojo, però a preus molt baixos fabricats sense cap mena de consideració pels drets ambientals i humans, i uns hàbits socials que ens empenyen a consumir, gastar diners o no estalviar per estar al dia de les tendències. No és que la generació de joves actual sigui molt diferent de l’anterior (al contrari, hi ha estudis que afirmen que tendim a emborratxar-nos menys), però tenim unes condicions molt més precàries a uns sous que l’últim cop que es van revisar nosaltres encara ens rosegàvem els cordons de les sabates.

"Qui sap si, tenint les mateixes oportunitats que tinc a fora a casa hauria marxat mai, o m’hagués plantejat quedar-me tanta estona després del màster"

La inflació de preus també afecta, és clar, quan viatgem. El problema és que ens afecta de manera desproporcionada segons si venim d’un país on els salaris estan en línia amb el cost de vida o no. Que sí, que jo no em puc queixar perquè visc a fora, però a vegades penso que jo també em puc queixar justament perquè visc a fora. Qui sap si, tenint les mateixes oportunitats que tinc a fora a casa hauria marxat mai, o m’hagués plantejat quedar-me tanta estona després del màster. Qui sap si no seria molt més atractiva, una ciutat que restringís la capacitat dels seus visitants i mostrés un entorn sostenible, cuidat, tranquil, sense massificacions, on la població local viu bé i sense estar atemorida del que pot arribar a tardar arribar a casa. No seria molt més bonic, penso, que fessin amb nosaltres el que fem nosaltres quan visitem països on “oh, s’hi viu tan bé” i “allà sí que ho tenen ben pensat”?

La inflació general no la solucionarem només nosaltres, però el que sí que podem fer és pensar de quina manera, davant d’un augment de preus, podem ajustar la ciutat i l’economia del visitant (aquesta paraula maca que abans es reduïa en “el turisme”), per fer que el jovent pugui continuar quedant a una terrassa, o a fer un passeig, o a asseure’s en un banc mentre s’expliquen els uns als altres que l’any que ve segurament es podran comprar una casa, si continuen estalviant. Sense haver-nos de preguntar, com fem ara, com s’ho pot permetre, això, la gent d’aquí.