Escolta l'article ara…
Recordo el moment exacte en què em vaig adonar que fer bé la meva feina era treballar contra mi mateixa. Feia una entrevista a un candidat per entrar a la nostra empresa d’enginyeria. Com que havia de venir de lluny amb la família, li explicava com es viu a Catalunya i que el català és la llengua de l’escola.
—D’acord —em va dir—, però suposo que també hi ha escoles internacionals.
—Naturalment, però pensi que segueixen el mateix programa de les públiques i també fan classe de català.
—Sí, però almenys els nens faran les assignatures importants en anglès.
Havien sigut anys complicats per les dificultats que teníem amb l’estabilitat de l’equip. Al nostre sector el talent és escàs i la fuga contínua, i si volíem créixer havíem d'anar a buscar la gent allà on era i convèncer-la que vingués. Ho fèiem bé i Barcelona té el seu atractiu propi. Però quan arribaven, m’adonava que el repte de retenir-los, de fomentar el seu arrelament, d’animar-los a esdevenir catalans dins una empresa catalana era gairebé una utopia. Em costava fins i tot mobilitzar recursos dins de l’empresa per poder-ho fer. No hi havia mai temps ni diners per als temes no prioritaris. El cas és que per mi, fer créixer una empresa catalana sí que era prioritari, però no remàvem en la mateixa direcció, ni amb els socis, ni amb el mercat, ni amb l’entorn. Mentre vaig ser al peu del canó, vaig moure’m per fomentar l’arrelament de les noves incorporacions, però la nostra empresa era cada cop més global, i l’ús del català va acabar essent-hi testimonial. Ja no podia treballar en la meva llengua.
"Els emprenedors catalans arriben, tard o d'hora, a un moment en què han de triar si volen ser empresaris catalans o només empresaris"
Els emprenedors catalans arriben, tard o d'hora, a un moment en què han de triar si volen ser empresaris catalans o només empresaris. Pots tenir passió pel teu sector, pots aixecar un projecte amb els teus valors, però si no t'has aturat a pensar en la política lingüística del projecte fins que et trobes el conflicte de cara, és fàcil que descobreixis que fa temps que treballes contra tu mateix. Les pressions i les exigències de la competició empresarial són inclements, i la llengua és una baula feble, perquè al compte de resultats gairebé sempre hi surt com a cost sense un retorn fàcilment quantificable.
Però si ens felicitem de tenir una empresa catalana en la nostra projecció pública, o bé alineem el funcionament de l’empresa amb el que diem que és, o bé el que tenim és una altra cosa. Amagar el problema sota l’estora ens pren l’oportunitat de diferenciar-nos en positiu, i ens posa de la banda de qui voldria que totes les empreses fossin fetes amb un mateix motlle. Diu l'Òscar Escuder, de la Plataforma per la Llengua, que no fer política lingüística ja és fer-ne. I això és cert també dins l'empresa.
Per això m’agrada emmirallar-me en els empresaris que sí que han decidit amb fermesa que la mateixa empresa serà catalana o no serà. Els exemples en l’àmbit B2C són lluminosos —Bonpreu, La Fageda, Parlem, i tants d’altres— perquè la catalanitat d’aquests projectes és un dels valors que exigeixen els seus clients i, per tant, missió i mercat convergeixen.
"La política lingüística és una decisió de la direcció i d’aquesta manera, qui participa de l’ecosistema de l’empresa ja sap què hi trobarà"
En B2B la qüestió pot ser més complexa, però hi ha exemples molt interessants com el de Basetis, una consultora tecnològica que ha promogut una política lingüística conscient des dels seus inicis, tot i competir pel mateix talent escàs que tota la resta. L'Albert Mercadé explica en el pòdcast d'Ensems sobre llengua i empresa que han creat un espai segur pel català: si en una reunió hi ha algú de fora, la recomanació és no canviar de llengua, i a l'entrevista ja se li diu que rebrà suport per aprendre’l. Així eviten els pactes de silenci sobre la conveniència de fer servir o no la llengua pròpia per por de no molestar ningú. A l’hora de la veritat, no té res d'heroic. La política lingüística és una decisió de la direcció i d’aquesta manera, qui participa de l’ecosistema de l’empresa ja sap què hi trobarà.
És justament quan una organització s’escuda en l’ambigüitat que pot aparèixer el conflicte. Aquest estiu, la Plataforma per la Llengua va denunciar Aticco, una empresa de coworkings de Barcelona, per haver acomiadat una treballadora. Entre els retrets de la carta d'acomiadament hi havia el d'haver iniciat converses en català. També li havien recriminat la resposta automàtica de vacances, que havia escrit en català i en anglès. La directora d'operacions va admetre que la llengua era entre els motius de l’acomiadament, però va precisar que a l'empresa no hi ha cap norma escrita que obligui a parlar castellà. Com que no hi havia cap document que indiqués el comportament lingüístic que s’esperava dels seus treballadors, les injuncions a la treballadora es reduïen a comentaris equívocs difícils d’objectivar.
L’article 17.1 de l’Estatut dels Treballadors declara nul·les les clàusules, els pactes i les decisions de l’empresa que comportin discriminació directa o indirecta per raó de llengua. Una política lingüística que sigui clara, ben pensada d’acord amb el marc legal i que reflecteixi les necessitats i els valors de l’organització és una eina útil per evitar conflictes, sancions i malentesos. Encara que vulguem protegir-nos del conflicte amb una ambigüitat que no molesti ningú, el conflicte no desapareix i val més tenir les coses clares als entorns de treball. Esperar que tot es resolgui sense pensar-hi gaire ens reclou en un pacte de silenci incòmode i fa que la llengua dominant vagi ocupant tots els espais. Fins que apareix algú que conscientment vol treballar en català.
El 2025, la Generalitat va rebre 3.604 denúncies per discriminació lingüística, gairebé 1.200 més que l'any anterior. Si estem assistint a un revifament de la consciència lingüística, discriminar el català fent veure que no ho fem serà una opció menys sensata que mai. Per altra banda, els beneficis de crear un entorn on es valora la llengua pròpia del país són més grans del que podem imaginar a priori. El talent que arriba a Catalunya i acaba vivint en una bombolla expat —com ho podria fer en qualsevol altra ciutat global del planeta— té menys incentius per romandre. Tant per tant, potser cobrarà més a un altre lloc i quan s’haurà cansat d’anar a la platja i fer canyes amb expatriats com ell, cercarà nous horitzons. Una empresa catalana que fomenta l’arrelament i exigeix l’aprenentatge de la llengua ajuda els treballadors nouvinguts a fer aquell esforç addicional que cal per trobar-se a casa. I qui voldria marxar d’una casa on t’han acollit tan bé?
"Aprendre català és una feina, i com a tal, crea una economia al seu voltant, fins ara finançada gairebé per complet per les institucions"
Hi ha, a més, una qüestió de responsabilitat que convé no ignorar. Quan una empresa porta treballadors de fora i no els empeny activament a arrelar-se, hi ha un cost que no desapareix: s'externalitza. El paguen l'escola, el CAP, l'ajuntament i els veïns. L'Anna Punsoda explica al seu assaig La terra dura que Guissona ha passat d'unes 1.800 ànimes a gairebé 8.000 al ritme de les contractacions de bonÀrea. L'empresa hi ha posat habitatge i classes de català, però el gruix del repte d'integració ha recaigut sobre el poble i les seves institucions. Si avui dia un pla d'igualtat ja és condició a les empreses per contractar amb l'administració, no sembla insensat pensar que la propera onada de responsabilitat corporativa pugui ser lingüística. Aprendre català és una feina, i com a tal, crea una economia al seu voltant, fins ara finançada gairebé per complet per les institucions.
Ho explicava fa alguns dies l’economista Antonio Di Paolo en una entrevista: «Si tothom parlés i escrivís correctament en català, no es generaria rendiment, no hi hauria un retorn econòmic. Però com que el coneixement de català no està generalitzat, i existeix una certa demanda en el mercat laboral, es donen les circumstàncies perquè hi hagi retorn econòmic.» És per això que projectes privats d’ensenyament de català a l’entorn empresarial com LAPROF de la Irene Carreras funcionen i tenen un mercat viu. Hi ha empreses disposades a invertir en els beneficis de la catalanització dels seus treballadors. Vol dir que hi ha empresaris que no s'han rendit, que no han deixat el compromís amb el país a l'última baula de les prioritats i que veuen que una empresa catalana genera més valor que una empresa amb seu a Catalunya i prou.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat