Píndola filosòfica: Canvi d'hora, canvi de ritme

Fa anys que discutim el canvi d’hora. Si cal mantenir-lo o eliminar-lo. Si arrossega un llegat franquista. Si s’ajusta o no als ritmes reals de la societat. Però, en aquesta conversa cíclica, hi ha alguna cosa que sovint queda fora de focus. No és tan rellevant si avancem o retardem el rellotge 60 minuts. És cert que hi ha estudis que indiquen que aquest desplaçament pot afectar la salut mental d’algunes persones, però també és cert que hi ha moltes altres decisions estructurals que afecten profundament el nostre benestar i que, col·lectivament, preferim ignorar olímpicament.

Potser la qüestió no és només ajustar les hores, sinó revisar els ritmes. Preguntar-nos de quina manera organitzem el temps, a quines lògiques respon i fins a quin punt s’adequa a les necessitats humanes i no només productives. Durant segles, el temps va estar subordinat a la producció. L’amo d’una fàbrica necessitava complir objectius i, per tant, era “imprescindible”, noti’s la ironia, que hi hagués persones treballant dotze o catorze hores diàries. El rellotge era una eina de disciplina. El temps, un instrument de rendiment.

"Sabem que el temps lliure no és un luxe improductiu, sinó una condició de salut democràtica. I, tanmateix, continuem atrapats en una cultura del ritme accelerat"

Avui, però, ja no podem sostenir amb la mateixa naturalitat aquesta justificació. Sabem, i ho hem demostrat amb experiències concretes, que jornades laborals més reduïdes no només milloren el benestar, sinó que poden augmentar la productivitat i fins i tot els ingressos. Sabem que el temps lliure no és un luxe improductiu, sinó una condició de salut democràtica. I, tanmateix, continuem atrapats en una cultura del ritme accelerat. Aquí és on la filosofia ens ofereix eines.

Hartmut Rosa ha explicat que la modernitat es caracteritza per una acceleració social que transforma la nostra relació amb el món. No és només que fem més coses en menys temps; és que hem convertit la velocitat en criteri de valor. El problema no és l’hora, és el ritme. I Byung-Chul Han ho formula amb una contundència gairebé clínica: la societat del rendiment produeix depressius i fracassats en lloc de revolucionaris. Quan el temps es converteix en exigència constant d’optimització, no només s’esgota el cos; s’afebleix la capacitat de dissidència. El ritme de vida no determina únicament el nostre benestar individual, sinó també la nostra disposició política i la manera com ens relacionem amb el món i amb els altres.

Per això, quan tornem a debatre sobre el canvi d’hora, potser hauríem d’aprofitar l’ocasió per ampliar la pregunta. No es tracta només de si dormirem millor o pitjor aquesta setmana. Es tracta de decidir quin tipus de temporalitat volem habitar. Potser el veritable canvi d’hora no consisteix a moure les busques del rellotge, sinó a desplaçar la centralitat del rendiment. Potser el gest radical no és avançar 60 minuts, sinó recuperar la sobirania sobre el nostre ritme. I això sí que seria una reforma estructural.