Píndola filosòfica: Híbrida, sempre amb un peu al camp i un altre a l’asfalt

A la vida no sempre ets un semàfor o una tanca de bestiar. A vegades, som híbrids i necessitem una mica de tot. Des de fa uns mesos he trobat un molt bon balanç: tinc una casa a la ciutat, on passo la major part del temps i està a prop de la feina, i una casa al camp, on visc alguns dies amb la meva parella. És clar que aquest és un escenari idíl·lic que no tothom es pot permetre, això de tenir dos llocs on aterrar. Però a mi em funciona, i fins i tot em fa passar més alegrement les hores de transport públic que em menjo d’un costat a l’altre del país.

A la ciutat vaig a classes de pilates amb altres amsterdam meisjes (el que en català es podria traduir com “noies cuquis d’Amsterdam”), i al camp vaig a córrer o a caminar i saludo amablement els xais, les vaques i els gossos que em miren fixament perquè no em tenen tan reconeguda. A la ciutat vaig al cinema i al camp menjo menjar de qualitat, de quilòmetre zero, i parlo més amb els veïns. A la ciutat pedalo de pressa per arribar a la feina sense que el semàfor es posi vermell, al camp pedalo de pressa per arribar a casa abans que es faci fosc. Sempre he pensat que hauria d’escollir un costat o un altre, estar o al camp o a la ciutat. Però d’alguna manera estranya la vida sempre m’acaba posant davant d’una realitat: la meva existència híbrida.