Píndola filosòfica: Interdependència gèlida

La foscor dels hiverns es fa costa amunt per a tothom. La vida s’encalla, les tasques s’engrandeixen i les responsabilitats semblen una muntanya. No és fàcil, viure, quan el clima es torna fosc, humit i fred. Quan arriben aquestes temperatures tan baixes, tan baixes que fins i tot m’agradaria embolicar-me el nas amb una bufanda, penso en com devia ser la vida fa segles, amb aquest mateix fred. Com s’ho feien els mariners dels vaixells del Nord que s’endinsaven al mar glaçat, com es podien criar infants quan fins i tot les dents es gelaven?

Diuen que el clima té una relació profunda amb la manera com es forgen els caràcters, i crec que només cal conèixer un rus i una dominicana per comprendre com els climes modelen les nostres personalitats o maneres d’entendre la vida. El clima ens travessa, i les seves experiències ens transformen. Abans d’arribar a Holanda era incapaç d’imaginar una tarda sencera sense fer res. Ara no és que hagi canviat massa, però sí que valoro molt més tenir una estona per a mi mateixa a l’habitació: una hora o dues per llegir, descansar, escoltar música o, senzillament, mirar una pel·lícula fent peuets. Si a Barcelona o a Girona hauria buscat alguna cosa a fer a fora, aquí m’agrada quedar-me a dins. Ja no tant com a refugi, sinó com un estat. Potser, al capdavall, el fred només és un recordatori de com en som, d’interdependents, de totes les coses que ens envolten.