Píndola filosòfica: La llengua de les criatures

Entrem a casa seva, jo estic nerviosa perquè les criatures, malgrat que hi tinc traça, sempre m’intimiden. Em mira i jo, amb les meves escasses paraules d’holandès, la saludo. És una criatura petita, rossa com una princesa de les dels contes, i molt espavilada. Em mira estranyada, com si esperés una altra cosa de mi, i s’amaga darrere de la seva mare. “L’Ariadna no parla holandès, reina”, li diu amb tendresa. Ella, sorpresa, em mira amb cara de sorpresa i em continua observant durant tota la conversa. Per deferència, els seus pares em parlen en anglès. Ella encara observa la conversa dels adults, veient que s’assembla al que ella parla però és diferent. No ho ha entès, que no parlo el que ella parla. Però és clar que no! Les criatures, excepte les que tenen pares de diferents cultures o llengües, no tenen idiomes! No és que no sàpiga què és el català, és que tampoc sap el que és el que ella parla, l’holandès. En parlem durant una estona i ella em continua observant.

Durant les següents visites, jo m’esforço per aprendre algunes frases per parlar amb la petita. Siguem sinceres, intento impressionar-la fent-li veure que podem portar-nos molt bé. Ella em mira de reüll, em corregeix les paraules, però cada cop s’obre una mica més. Un dia m’ensenya una cosa, l’altra s’asseu al meu costat. Els seus pares i la meva parella han començat a observar les nostres interaccions amb gràcia, esperant a veure si avui sí, que hi haurà interacció. Ella cada cop veu més que soc una persona propera. Un dia, la seva mare m’explica que m’ha fet un dibuix. Un altre, em convida a ballar amb ella els dibuixos de la sèrie infantil. Ara quan arribo ja em saluda efusivament. El meu holandès continua millorant, però ara penso que el que parlo millor és la llengua de les criatures.