Píndola filosòfica: Massa feina

"Tan bo és saber insistir com saber-se retirar", deien els Manel, quan encara cantaven i ens feien feliços amb les seves melodies. Porto uns dies molt enfeinada. A la feina tot s’apilona, i sento que em passo el dia acabant coses que mai s’acaben de tancar del tot. I tot fa bola i tot és urgent i tot és molt important. A vegades penso que la meva feina no és tan important, que ningú es morirà si no faig la meva feina avui, o si em prenc una setmana de vacances. Tanmateix, després m’entra una culpa enorme de pensar que no em prenc prou seriosament la meva feina, que no soc prou agraïda amb les oportunitats que tinc, que no estic valorant que, realment, és bo que tingui feina perquè així aprenc més coses i guanyo experiència i tothom està content i acabes fent que les coses millorin, una mica, per algú.

Però si tu mateixa no et cuides, les coses inevitablement no sortiran bé. I aquesta lliçó, apresa a costa de deixar-me el sou en teràpia, ara em fa una mica de ràbia no seguir després de tots els esforços que ha costat. Una idea és pensar que tens un horari tancat i que has d’aconseguir fer el que pots en aquest horari. Una altra és expressar més clarament que no pots assumir-ho tot de cop i practicar la paciència interna i externa, però per això encara he de deixar-me una mica més de diners a teràpia per acabar d’aprendre. I una altra més eficient seria enviar-ho tot a la merda, anar a viure a una illa del Pacífic i dedicar-me a fer suc de llimona envasat o ser professora de ioga per a expats pijos que necessiten trobar-se a si mateixos. Aquesta, és clar, requeriria una mica més de logística que, ara mateix, no estic disposada a gestionar. Massa feina.